L'aportació de Lluís Miñarro

Potser una certa decepció comprensible durant la nit dels Gaudí, que només va reconèixer Stella cadente amb els premis a la millor direcció artística i el millor vestuari sense que els acadèmics del cinema català consideressin les 11 nominacions restants, va contribuir al fet que Lluís Miñarro anunciés l'endemà una decisió que meditava i ja devia haver pres: tancar Eddie Saeta, la productora que, sobretot en els últims 15 anys, ha donat suport a nous directors catalans, ha ajudat a fer possible pel·lícules de cineastes que fan una obra personal a banda dels imperatius comercials i ha participat en projectes de grans autors del cinema contemporani, com ara Manoel de Oliveira, Naomi Kawase, Apichatpong Weerasethakul i Lisandro Alonso. El cas és que Miñarro feia temps que parlava dels problemes de l'empresa per continuar produint un cinema amb vocació artística. Problemes amb una administració pública que va reduint el suport a la creació i que, en el seu cas, fins i tot li posava entrebancs. Problemes amb distribuïdores i exhibidors per fer visibles els films produïts.

Fa uns mesos, entrevistant-lo a propòsit de l'estrena de Stella cadente, va dir-me: “No sé què faré. Potser m'hauré de reinventar com a productor o potser em jubilaré. No sé si la meva funció s'ha acabat: ara hi ha molts de cineastes joves capaços d'autoproduir-se.” Miñarro també sap que continua havent-hi productors que, creient en el cinema d'autor, resisteixen contra el gregarisme cultural i el pur mercantilisme. Potser, de fet, ell mateix ho continuarà essent perquè la seva actitud, originada en una passió per la bellesa del cinema, fa difícil creure en una jubilació. Hem de pensar que es reinventarà com a productor i que, a més, intentarà donar continuïtat a una carrera com a director que ha encetat en la maduresa i que, de moment, ha aportat dues obres singulars: el documental Familystrip, un retrat preciós dels seus pares, i Stella cadente, una ficció a propòsit de la figura històrica d'Amadeu de Savoia, el rei reformista condemnat al fracàs, per parlar irònicament del present i, amb un esperit hedonista, sobretot per afirmar-hi el plaer, la importància de la bellesa i de la llibertat creativa amb la qual està feta. Miñarro potser dirigirà bona part de les seves pel·lícules en el temps de la jubilació, com ho ha fet el seu admirat Manoel de Oliveira, al qual, sentint-se'n orgullós, va ajudar a fer possibles Singularidades de una chica rubia i El extraño caso de Angélica.

Tanmateix, davant el tancament d'Eddie Saeta, és impossible no tenir un sentiment de pèrdua. També una certa inquietud en relació amb l'estat de les coses en el món del cinema i de la cultura. No només sap greu, sinó que fa pensar el fet que no pugui continuar existint la productora que va donar un impuls a Albert Serra, participant en la producció d'Honor de cavalleria i d'El cant dels ocells, i que ha produït En la ciudad de Sylvia, de José Luis Guerín, i Les mans buides, de Marc Recha, pel·lícules catalanes que han participat en alguns dels més importants festivals de cinema internacional; que ha ajudat a realitzar els seus primers llargmetratges a Pere Vilà, Christophe Farnarier, Óscar Pérez-Mia de Ribot, Pablo García, entre d'altres; que va guanyar la Palma d'Or a Canes amb Tio Boonmee recuerda sus vidas pasadas, d'Apichatpong Weerasethakul. D'això últim fa uns cinc anys. Miñarro aleshores estava entusiasmat i tenia entre mans diversos projectes. Tot és molt fràgil i més les coses bones, però encara més si hi ha unes institucions públiques i una societat prou insensibles al valor de la llibertat artística com a antídot a l'embordeïment de la vida. El cinema català deu molt a Lluís Miñarro, que l'ha fet més divers i més internacional, i és lamentable que no se li reconegui prou.