Comunicació

Jordi Pujol i Soley

Expresident de la Generalitat de Catalunya i comptepartícip de l’Avui

“El que està realment en perill és la identitat del país”

“Jo el tema de la immigració l’he tingut sempre molt present. No estic d’acord a aixecar el cordó sanitari a Aliança Catalana”

“En les properes eleccions algú del nostre món, de Convergència i ara Junts, pot passar a Aliança Catalana. Però no seran gaires”

He estat un patriota i un entusiasta d’Europa i ara em fa pena. Em preocupa molt Alemanya
Faig 100 metres caminant a qualsevol carrer i m’aturen per fer-se 10 o 15 ‘selfies’. És això, la nostàlgia?
Volia anar a Ripoll a fer un discurs sobre Orriols fa un any. L’etnicisme ens faria residuals
Aniré a judici amb 95 anys. Hi aniré amb dolor, però amb tota l’esperança, que ho sàpiguen

Jordi Pujol i Soley (Bar­ce­lona, 1930) acaba d’estre­nar des­patx al seu domi­cili fami­liar de la ronda Gene­ral Mitre de Bar­ce­lona, on ens rep encara amb algu­nes cai­xes per col·locar de lli­bres, qua­dres i docu­ments de l’ofi­cina que fins fa poc ocu­pava al car­rer Calàbria. L’expre­si­dent de la Gene­ra­li­tat Jordi Pujol; la seva esposa, Marta Fer­ru­sola (1935-2024), i sis dels seus set fills van ser comp­te­partícips de l’Avui el 1976. Més de dues hores de con­versa amb un Pujol afa­ble, amb ganes de xer­rar i molt al cas de la sèrie d’entre­vis­tes publi­ca­des amb motiu dels 50 anys de l’Avui. En aquesta pri­mera entrega, Pujol repassa els grans debats glo­bals, l’actu­a­li­tat i l’estat d’ànim del país.

Encara lle­geix premsa inter­na­ci­o­nal, pre­si­dent?
Menys que abans, però com a mínim un cop per set­mana lle­geixo Le Monde, Cor­ri­ere della Sera i Frank­fur­ter All­ge­meine Zei­tung Abans els com­prava cada dia. Havia estat un gran segui­dor de la política ita­li­ana. La meva afició era lle­var-me a quarts de cinc i començar a lle­gir les pilo­nes d’aquests tres dia­ris inter­na­ci­o­nals.
Per això vostè sabia el resul­tat de la segona divisió ita­li­ana?
Pel Cor­ri­ere, pel Cor­ri­ere! Llàstima que ara sigui difícil tro­bar-lo a Bar­ce­lona, per això no el com­pro cada dia. Com­pro Le Monde i el Frank­fur­ter.
‘Le Monde’ fa un resum set­ma­nal: ‘Le Monde Sélec­tion Heb­do­ma­daire’.
Sí, però com­pro el diari. Aquests dies, en què la incògnita és saber què es votarà en les elec­ci­ons ale­ma­nyes, lle­geixo el Frank­fur­ter.
Entre la premsa cata­lana i la inter­na­ci­o­nal, com a lec­tor, qui­nes diferències hi veu?
Trobo que la d’aquí és una bona premsa. Jo em sento satis­fet amb La Van­guar­dia, El Punt Avui i l’Ara. La diferència és que els dia­ris inter­na­ci­o­nals m’expli­quen amb detall el que passa allà. A mi la premsa fran­cesa i ale­ma­nya m’havien interes­sat sem­pre molt. Tinc una certa for­mació ale­ma­nya i una certa for­mació fran­cesa. Per això encara la segueixo bas­tant.
El pre­o­cupa el que passi aquest diu­menge en les elec­ci­ons ale­ma­nyes?
Em pre­o­cupa molt, sí. Em pre­o­cupa molt tot Ale­ma­nya! Perquè Ale­ma­nya, durant 30, 40, 50 o 60 anys, ha estat un ele­ment després de la guerra molt fona­men­tal del man­te­ni­ment d’Europa. Natu­ral­ment, i per això vaig com­prar el lli­bre de la senyora Merkel [Frei­heit], a qui havia seguit de prop. Tinc una part impor­tant de for­mació germànica i fran­cesa, més que anglesa. Em sento euro­peu a través d’aquests països.
L’eix fran­co­a­le­many?
Sí, però també valoro Itàlia. Valoro l’Europa tra­di­ci­o­nal, és a dir, Holanda, Bèlgica, Àustria, els nòrdics i Espa­nya a la seva manera... Els altres són tots ja una mica mar­gi­nals, oi? Angla­terra és un país difícil, i, a més, no va tam­poc del tot bé. Con­ti­nua sent impor­tant. Si par­les amb un home del món econòmic, et dirà: “Lon­dres és Lon­dres.” I és veri­tat, però no té l’encant que tenia.
I Europa com la veu?
No gaire bé. No gaire bé.
Mala­ment?
Real­ment, aquests dies fa pena. Lle­gir les notícies sobre Europa fa pena. No sabem, o no saben --perquè la veri­tat és que nosal­tres hi inter­ve­nim poc, en això--, cap on va ben bé. Macron... I Ale­ma­nya en aquests moments està en crisi en un aspecte molt impor­tant, que és l’eco­no­mia. Itàlia aguanta millor del que sem­bla. Sem­pre ha estat un país bo, però no el pri­mer. Excepte els pri­mers anys després de la guerra, en l’època de De Gas­peri i els soci­a­lis­tes ita­li­ans.
El pre­o­cupa més l’eco­no­mia o la crisi de valors euro­peus?
Va molt lli­gat, això. Ara mateix, quan mires una foto i veus els euro­peus, amb la senyora Von der Leyen, els diri­gents ale­manys, els holan­de­sos, i Angla­terra, que no saps ben bé on va, la fra­gi­li­tat de països com Polònia, que està molt pres­si­o­nada, tot ple­gat, i t’enfron­tes amb Rússia... Aquests dies que es reu­nei­xen per Ucraïna, els nos­tres fan una mica el ridícul. Hi estem d’acord, en això? No saben què fer. Jo soc un patri­ota euro­peu. Jo soc un patri­ota català, i tinc el meu res­pecte per Espa­nya també. Tot això ho he valo­rat sem­pre molt. He estat un entu­si­asta d’Europa. Sem­pre recordo que quan tenia 16 anys vaig lle­gir a La Van­guar­dia un dis­curs cèlebre d’en Churc­hill, que deia: “Escol­tin, Europa s’ha d’uni­fi­car perquè, si no, no s’edi­fi­carà res.” La idea d’Europa ja feia temps que bate­gava. Vaig ser de molt jove, quan encara no tenia 20 anys, un ena­mo­rat d’un austríac, mig austríac i mig hon­garès, Cou­den­hove-Kalergi, que va fer el lli­bre Cap als estats units d’Europa. I jo deia: “Això és el que hem de fer, la Unió Euro­pea.” Això hi va haver un moment en què sem­blava que anava bé, i ara no hi va.
Tot i que Europa tam­poc ha aju­dat les naci­ons sense estat.
Et refe­rei­xes a Cata­lu­nya? Això és a més a més. Podríem arri­bar a enten­dre que s’arribés a un moment en què Europa digués: “Escolti’m, ja tinc prou pro­ble­mes i no ens ata­ba­lin més.” Però en con­junt no va bé, Europa.
Com veu Donald Trump?
Molt mala­ment! Vaja, molt mala­ment per a mi, com a euro­peu. El seu men­fo­tisme envers tot: “A la merda tot­hom.” Molt mala­ment.
A la seva edat...
Noranta-cinc.
...pateix pel que fa Trump?
Pateixo, pateixo. Quan veig la foto de Macron; Von der Leyen; els ale­manys, que no sabem qui manarà ara; Itàlia, que s’ha desen­gan­xat una mica de la idea euro­pea; Àustria, per­duda; Polònia, espan­tada sota Rússia... En un cert sen­tit, van millor Espa­nya i Por­tu­gal que algun d’aquests països.
Escolti’m, pot­ser és un tema molt local i con­jun­tu­ral, però ara, per exem­ple, Junts per Cata­lu­nya, que és el par­tit que vostè vota, està aixe­cant el cordó sani­tari a Aliança Cata­lana.
Sí. Jo no hi estic d’acord.
Com s’hau­ria d’abor­dar?
S’hau­ria d’abor­dar man­te­nint l’exclusió.
No creu que excloure’ls vic­ti­mitza Aliança Cata­lana i que després els donarà més vots?
En les pro­pe­res elec­ci­ons, una de les vícti­mes d’això serà el que havia estat Con­vergència, perquè algú del nos­tre món, del que ara és Junts, podria pas­sar a Aliança. No gai­res.
Com a polític i amb la seva intuïció, què creu que s’ha de fer? Abraçar-los o excloure’ls amb el risc que se’t men­gin vots?
Jo el tema de la immi­gració l’he tin­gut sem­pre molt pre­sent. Des que tenia 20 anys, des de molt jove­net. Sem­pre vaig tenir la idea de la inte­gració i de mirar que s’incor­po­res­sin. Això reque­ria una política social, una bona aco­llida. Jo tinc un dis­curs meu al Par­la­ment de Cata­lu­nya en què dic als dipu­tats: “En aquests moments estan arri­bant a l’estació de França dos trens: l’un es diu El sevi­llano i l’altre ve de Valla­do­lid. Tots venen plens de gent immi­grada, gent amb una sabata i una espar­de­nya. Senyors dipu­tats, tin­guin ben pre­sent que aquests senyors, pel sim­ple fet d’arri­bar aquí, són cata­lans. Nosal­tres els hem de trac­tar com si fos­sin cata­lans.” Si no estan incor­po­rats encara, hem de fer que s’hi puguin incor­po­rar. Això reque­ria una política lingüística, social, d’urba­nisme, etcètera, que poc o molt es va fer. El que passa és que la inun­dació és tan grossa que ens ha des­bor­dat molt, molt.
Vostè jugava a l’atac. No té la sen­sació que ara el cata­la­nisme o el sobi­ra­nisme és a la defen­siva amb aques­tes polítiques?
No em faci par­lar d’això. Parlo amb mal humor d’això perquè, quan jo defenso la meva doc­trina, molts dels meus amics tam­poc no ho aca­ben d’enten­dre.
Li fan algun retret a vostè?
No, no tenen fe.
L’acu­sen de “bonista”?
Bonista no ho sé. No tenen fe.
Estan desa­ni­mats?
Una mica sí. Val a dir que la situ­ació és per estar desa­ni­mats. Jo ja ho admeto. Però la pri­mera cosa con­tra la qual hem de llui­tar és el desànim. Si en parlo amb gent nos­tra... cagum­cony! [pica la taula]. Miri, jo volia anar a Ripoll fa un any a fer un dis­curs sobre [Sílvia] Orri­ols. Més ben dit, a favor de les nos­tres polítiques. Cal dir a aquesta gent que, amb polítiques i men­ta­li­tat etni­cis­tes, Cata­lu­nya avui ja no exis­ti­ria. La cosa ètnica ens con­ver­ti­ria abso­lu­ta­ment en resi­du­als. I jo encara parlo d’en [Paco] Can­del...
Eren amics.
Sí, home, i no només érem amics sinó que era admi­ra­dor d’en Can­del, i ho soc encara.
Però ara no n’hi ha, de Can­dels.
Suposo que n’hi ha alguns, però tot ha anat morint una mica. Val a dir que la situ­ació objec­tiva també ha empit­jo­rat, perquè, és clar, quan jo vaig fer aquell dis­curs al Par­la­ment devia ser el 1985. Aques­tes per­so­nes, quan arri­ben aquí, ja són cata­la­nes.
És la seva mítica frase: “És català tot­hom que tre­ba­lla i viu a Cata­lu­nya, i en vol ser.”
I en vol ser! Ara aquests dies diuen: “Només el 33% de la població de Cata­lu­nya parla català.” És veri­tat, però no ho és del tot. Ara és un dis­curs dolent.
Pot­ser ens fla­gel·lem massa?
Home, jo crec que hi ha gent espan­tada, decai­guda. Tenim motius per estar pes­si­mis­tes, però també per estar ani­mats, i també tenim motius per a una altra cosa: per tenir volun­tat de ser posi­tius. L’espe­rança. Escolti, aquí tinc el meu últim volum que vaig fer...
Amb en Vicenç Villa­toro.
Amb en Villa­toro! Jordi Pujol. Entre el dolor i l’espe­rança [2021]. No sé si el coneix, aquest lli­bre?
Sí, vaig anar a un sopar en què vostè el pre­sen­tava.
Entre el dolor i l’espe­rança. Tinc motius per estar trist i pre­o­cu­pat, però no hi puc sucum­bir.
El desen­llaç del procés ha con­tribuït a aquest desànim?
Home [pensa una estona]... no ho sé. El procés en si, no ho sé. La rea­li­tat del país no és ani­ma­dora, però davant de totes les acti­tuds de pre­o­cu­pació hi ha d’haver la volun­tat. Per això jo dic: “Entre el dolor i l’espe­rança del país, també hi és l’espe­rança de la meva família.” Aniré a judici amb 95 anys, hi aniré amb dolor, però amb tota l’espe­rança, que ho sàpiguen. D’altra banda, les coses a Cata­lu­nya, segons com, van millor del que sem­bla. I fins i tot, en alguns aspec­tes, déu-n’hi-do. Ara, n’hi ha alguns que no. El que està real­ment en perill és la iden­ti­tat del país.
Pre­si­dent, aquest desànim del país està afa­vo­rint una cosa a favor seu: la nostàlgia posi­tiva del pujo­lisme.
Això exis­teix? El que sí que sé és que faig 100 metres cami­nant en qual­se­vol car­rer de Cata­lu­nya i m’atu­ren per fer-se deu o quinze sel­fies, que, per cert, després pen­gen a les xar­xes. Creu que és això, la nostàlgia?
Ara que vostè torna a estar en el cir­cuit d’un cert reco­nei­xe­ment moral del país, en deter­mi­nats cer­cles, no creu que el mal estat de la nació per­met que alguns pren­guin el dis­curs de l’obra de govern i l’essència del que va ser el pujo­lisme i la seva figura?
Això ho sap millor vostè que jo.
Ho per­cebo així.
Crec que sí, que hi ha gent... quina gent? La immi­gració que arriba ara no ho pot cop­sar, això. Però la gent que és aquí, d’ori­gen immi­grat o no, i més si és des del 1980 o el 1984, podria tenir motius per estar més o menys ani­mada. Incor­po­rar la gent que ara ve de fora és cada vegada més com­pli­cat.
On són els Jor­dis Pujol d’avui?
Jo no ho sé. La gent que jo trobo ara, com­pa­rat amb cinc, set o deu anys enrere, és més posi­tiva. Ningú em ve a dir cul d’olla, ningú.
Fins i tot ‘La Van­guar­dia’ va publi­car a por­tada una foto de Felip VI amb vostè el setem­bre del 2023.
És una foto ni bus­cada ni dema­nada. Pot­ser ho volia la monar­quia i ho volia el diari.
Ahir [per dijous] anant a un acte a l’Ate­neu, quan­tes ‘sel­fies’ li van dema­nar pel car­rer?
Ara sí, m’atu­ren. I quan venen aquí, gai­rebé per cor­te­sia, m’han de dema­nar una foto!
Vostè torna a estar en voga.
No, no estic en voga.
Hi ha lide­ratge o incon­sistència a Cata­lu­nya?
En aquest moment, a Cata­lu­nya hi ha un govern soci­a­lista.
Un govern amb un pre­si­dent que el cita a Palau.
Sí. No és incon­sis­tent el que hi ha. Una altra cosa és el que a mi m’agradi o no. El pre­si­dent Illa és con­sis­tent.
Aquesta entre­vista a l’expre­si­dent Jordi Pujol té una segona part com a comp­te­partícip de l’Avui que es publi­carà dijous.
La primera

Nou despatx

Jordi Pujol i Soley concedeix a El Punt Avui la primera entrevista al seu nou despatx al domicili de la ronda General Mitre, més digne que l’oficina del carrer Calàbria i amb la comoditat de formar part de l’immoble familiar. Un quadre en què apareix ell i la seva difunta esposa, Marta Ferrussola, amb el Tagamanent al fons i una pedra amb el logotip de Convergència, destaca en una estança acollidora amb litografies de Miró i una biblioteca.

Quan acabem l’entrevista, comenta: “Jo vaig anar al Tagamanent el 1942, quan tenia 12 anys.” És per això que prefereix dedicar-me el seu article Ahir vaig pujar al Tagamanent, abans que un dels tres volums de les memòries escrites amb Manuel Cuyàs. “Un testimoni dels meus orígens polítics”, diu la dedicatòria, amb lletra més de metge que mai. Per què va triar Cuyàs per fer les memòries? “Perquè en Cuyàs parla el mateix català que parla el pare”, diu l’Oriol. I quin és? “El del Maresme.” L’expresident manté el seu ADN: “D’on és, vostè, de Mataró?” “Jo, de Calella”, dic. “Jo soc del Maresme: Premià de Dalt, Premià de Mar, Vilassar de Mar, Cabrils, Teià, Sant Mateu i, una mica més lluny, Burriac.” “Es deixa la Cisa”, assenyalo. “Té raó. Els meus pares es van conèixer ballant sardanes a la Cisa perquè el meu pare vivia a Premià de Mar i la meva mare, a Premià de Dalt. I pujaven a ballar sardanes els diumenges. Allà es van conèixer. I d’allà vaig sortir jo.” Els fills, en canvi, ja no. De fet, amb ell es va trencar el motlle dels Pujol: “Tots són Ferrusola.”

L’expresident dinarà i, acompanyat del seu fill Oriol, aniran a veure el pare abat de Montserrat. L’agenda és diària. No para.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia