“Els comptepartícips de l’Avui són una colla antisistema fent micromecenatge”

Joan Maluquer: Potser algú altre hauria tingut la iniciativa en un determinat moment, no? Però el que sí és clar és que era una dèria. En la seva empresa familiar, la fàbrica d’essències, que havia heretat del seu pare, no es devia sentir realitzat. Això del periodisme ho portava a la vena, i sempre estava pensant projectes.

J.M. Tenia tantes inquietuds... És qui introdueix el tema de la no-violència a l’Estat, qui porta aquí [Giuseppe] Lanza del Vasto [deixeble de Mahatma Gandhi], qui dona suport a Pepe Beúnza [primer objector de consciència espanyol]. És un melòman absolut, un entès en música com pocs, un gran entès en futbol. I la premsa la portava dins, però no ho havia pogut desenvolupar amb estudis. 

Anna Maluquer: Però més tard es va treure la carrera. Sense títol, no podia exercir de director. S’ho va haver de treure.

J.M. No. Hi ha aquella carta a l’industrial i advocat Andreu Ribera, ja que l’any 57 havia estat processat per les accions estudiantils contra el sindicat SEU [Sindicat Espanyol Universitari, falangista]. Tot i que no el van condemnar, tenia antecedents policials. Per tant, demanar un permís amb Franco viu encara, però a les escorrialles el tardofranquisme, va ser molt bèstia. Havies de tenir un historial impol·lut. La policia havia de fer un informe sobre qui feia la petició [per al diari]. Per això amb Edmon Vallès [periodista i escriptor] convencen el periodista granadí Antonio Padilla Bolívar que fos ell qui ho demanés. Això li comportaria problemes en el futur, segons hem pogut llegir en els documents. Era tenir la imatge tacada. El règim era molt règim.

A.M. Hi va haver tota una campanya amb pamflets amunt i avall. Va fer sarau, i per qualsevol cosa el van enxampar. 

J.M. També haurien pogut enxampar la nostra mare [Mireia Ferrer i Casals, activista catalanista], però ella se’n va escapolir i ell no. El van arribar a engarjolar un temps.

J.M. No, era un esperit lliure. Això de militar no, no.

J.M. Les sol·licituds són del 69-70. 

A.M. Crec que del 71, quan ja fa temps que rumien de fer un diari en català.

J.M. No! És que fins i tot se’n va anar a veure [Manuel] Fraga Iribarne, ministre d’Informació i Turisme. Li deien que sí, que al cap d’una setmana ho tindria, però un be negre! Es va allargar.

J.M. Creiem que havien estat a Edigsa. Són aquest grup promotor, el pare potser no tan directament. Ens havia explicat que, quan Serrat va presentar Cançó de matinada, ell hi era. No estava directament a Edigsa, però era de la colla, com Enric Cirici, amb qui ara jo m’he relacionat, i Espar i Ticó.

J.M. I tant! Però ell era un cristià de base autèntic. S’havia mogut molt per ambients eclesials, quan l’Església era diferent a la d’ara. Això és així. 

A.M. Ell anava amb una Església diferent. Mossèn Dalmau. Més franciscà que jesuïta. Havia estudiat als Escolapis.

J.M. Pel que diu Agustí Pons, per a la redacció de l’Avui de llavors la CUP és de dretes. [Riu.] Sabem que hi havia assemblees contínues a la redacció, però al nostre pare li agradava discutir. Era una persona a qui no li feia por discutir. I, a l’inrevés, acabar imposant i prenent decisions però explicant el perquè. Era una persona dialogant. Però, tornant al tema de l’Església, era molt diferent. Implicada en les lluites obreres dels barris de les perifèries. Ara, hi vas i veus els capellans que hi ha i engegaries a córrer. El cinturó roig de Barcelona ha canviat molt.

A.M. La direcció de l’Avui la va viure amb molta alegria, malgrat els conflictes i problemes. Nosaltres tenim el record de les paneres de Nadal que arribaven a casa quan era director de l’Avui [riu]. De cop, es va acabar. 

J.M. Ell ho vivia; només calia veure les hores que s’hi dedicava. Fins al tancament [de cada edició del diari]. L’apassionava. I quan després va entrar Santiago Ramentol a la direcció, va dir que mai havia vist un diari amb tanta obertura, amb tanta gent de diferents sensibilitats opinant. El pare deia: “Això és lògic, perquè és l’únic diari en català, i si n’hi ha només un, hem de tenir tothom a dins.” Amb l’esperit dels comptepartícips, amb tot el país al darrere.

A.M. Era una absència. 

J.M. No ho vam viure gaire bé perquè era el moment de la pèrdua de la nostra mare, que va morir el desembre del 1975. Vivíem a República Argentina, i el recordo a ell, que anava mig coix, al bar El Rincón, al pont de Vallcarca, on es reunia amb Josep Faulí. Això era el desembre o el gener, quan devien estar configurant la redacció del diari.

A.M. Una il·lusió també per a la mare. 

J.M. Els oncles i la família li deien: “Quin projecte més boig! Si tens la fàbrica.” Però bé.

A.M. Sí.

J.M. Ell era un director que rebia moltes pressions, moltes. Trucades de gent important. El periodisme és això!

[Riuen.] J.M. Pressió i anònims queixant-se perquè publicava Manuel de Pedrolo. Ell sabia qui era l’anònim i li deia: “Sé que has estat tu.”

J.M. O que coneixia. [Riu.] A.M. El pare tenia això; era directe. Com que era una persona dialogant, no temia posar les coses sobre la taula i dir-li segons què a qui calgués.

J.M. Sí, perquè si mires tot el ventall... Fins i tot quan va ser director general de Cinema, Teatre i Música [de la Generalitat]. Hi va entrar quan el seu veí i amic Max Cahner va veure que hi havia una certa incomoditat del govern respecte de la línia del diari i no agradava. Li van oferir passar a aquesta direcció general, que no acabava de rutllar i s’hi va estar més de deu anys.

J.M. Van ser els dos últims anys de la primera legislatura, amb Max Cahner.

A.M. Sí, després de Max Cahner va continuar amb els consellers [Joan] Rigol i [Joaquim] Ferrer. 

J.M. No va ser fins Joan Guitart que va plegar d’allà i, llavors, va passar al Liceu. 

A.M. Ell ja en formava part del Liceu en representació de la Generalitat. 

J.M. Hi va haver un moment d’una crisi en la comissió artística i va passar a ser director en funcions.

J.M. Just abans de l’incendi. Quan hi va haver l’incendi hi havia [Josep] Caminal. 

A.M. El pare havia començat a negociar amb els veïns. 

J.M. Però el van fer plegar abans d’hora i s’ho va passar malament, perquè li faltaven un parell d’anys per a la jubilació i va haver de cotitzar pel seu cantó.

J.M. Era... Això ja venia de l’època de la universitat, tot i que Pujol és més gran. Ja no s’acabaven d’entendre. Tot i que llavors va ser director general dels governs Pujol [riu]. Suposo que el president el valorava, això és així, per la feina i era lleial, però com que el nostre pare no es doblega a directrius... Tant li era quan Narcís Serra era alcalde de Barcelona, que eren molt amics, o Pasqual Maragall. 

A.M. O Ernest Lluch. 

J.M. Lluch venia aquí, a casa, sí, de vegades. El món de la música i de la cultura en general. Era una persona amb molta cultura i una dimensió personal que, pobres de nosaltres, mai farem res a la vida després d’ell, encara que ho intentem! Però es feia estimar. 

A.M. També va viure en unes circumstàncies molt concretes, en què tot estava per fer. Però va saber ser-hi i participar-hi. El projecte el tenia. 

J.M. Era una persona amb una dimensió humana i de proximitat que suposo que des del diari devíeu anar percebent. Ara, quan va fer dos anys de la seva mort, Jordi Grau va fer un article meravellós. Jo soc subscriptor i li vaig agrair. “El trobo molt a faltar”, em va respondre.

A.M. També va ser president de Ràdio Associació de Catalunya. És una faceta important, i col·laborador de La primera pedra, aquell programa [de Jordi Margarit] en què feia comentaris de música. 

J.M. Va arribar un moment que tampoc els mitjans. Va acabar escrivint només per a El Ciervo. 

A.M. Recordo també les estretors que patia quan era director de l’Avui. Feia algun exemplar en color de tant en tant, però era un diari dens, amb informació en blanc i negre. Va venir [Jaume] Serrats al darrere, i a aquest ja se li van donar els mitjans per poder fer un diari en color.

J.M. Sí, sí. No tenir rotativa pròpia era terrible. El diari principal, després va ser El Periódico, tenia prioritat d’impressió per davant de l’Avui.

A.M. Ser director d’un diari et permet tocar molts àmbits. La política també l’interessava, però bàsicament era un home de cultura. Com a director general [de la Generalitat] també s’ho va passar molt bé. 

J.M. Perquè era molt divertit. Vam anar a molts concerts amb ell. Anaves al Liceu, al Palau de la Música, a tots els concerts. Tothom el coneixia. Es veia que, des d’adolescent, anava als concerts. De fet, quan feia el servei militar, va estar malalt a l’hospital militar i un dia va venir a tocar al Palau de la Música Wilhelm Kempff, un dels grans intèrprets de Beethoven de l’època, i no se li va ocórrer una altra cosa que saltar per la tanca de l’hospital militar, anar a veure el concert i tornar a entrar. Se la jugava! Li podrien haver fer un consell de guerra. A dalt [a casa] tenim un retrat d’ell dedicat al pare. Als concerts tu veies que, de seguida, tots els polítics i tothom anava cap a ell per veure què li havia semblat. Com que la gent va a concerts i moltes vegades no saben què dir a la mitja part... Ell la música la vivia. No era un tècnic, evidentment, però tenia memòria concertística. 

A.M. Havia estat crític musical abans de ser director de l’Avui, a El Correo Catalán. 

J.M. Tot i que sempre havia començat escrivint d’esports. 

A.M. No em sona. 

J.M. Sí, sí. Va començar a col·laborar a El Correo Catalán escrivint cròniques d’esports. De futbol, bàsicament. Era un futboler de primer ordre.

J.M. I tant! Quan va morir, tenia un número de soci molt baix. Li van donar la medalla també. 

A.M. De 75 anys de soci. Ho era des de petit, que l’avi l’hi va fer. 

J.M. Ho portava a la vena. A més, era un gran especialista, un kubalista, un reixachista... 

A.M. Al final de la seva vida, els dos últims anys, deia que ja li havia deixat d’interessar la política i, fins i tot, la música el feia pensar massa. El futbol era l’únic per què sentia un cert interès. És curiós perquè quan escoltava música s’emocionava; l’havies vist plorant amb no sé quina intèrpret. I hi havia tingut bones amistats. La soprano Montserrat Alavedra i el pianista Miquel Ferrer. Era jurat del concurs Tenor Viñas... 

J.M. Ara, l’administració és una cosa impossible. Darrere de la transparència, no sé si com a societat hi hem guanyat res, perquè, és clar, a la seva època ell va poder fer una aposta que ara seria impossible. Va apostar per Jordi Savall. Va dir: “Aquí necessitem apostar per uns noms concrets que ens internacionalitzin.” Va fer una aposta, criticada per la resta de la professió, però ara Savall és el gran intèrpret del país. Cada any, toca als vint teatres o auditoris principals d’Europa. I és una persona que no ha renunciat: després de la repressió de l’1 d’octubre, era a París rebent un premi i va parlar, no com d’altres. 

A.M. La creació no es pot treure a licitació com si es tractés d’un concurs d’obra pública. És molt complicat. 

J.M. Tot el que sorgeixi ara haurà de ser per iniciativa privada. 

A.M. La fundació de l’Avui també és això. Una colla que es reuneixen i que tiren endavant. 

J.M. En el fons, és una colla d’antisistemes [riuen].

A.M. Recordo el mapa amb els municipis i els comptepartícips. 

J.M. I com recordava Cirici, tota la xarxa de parròquies. Hi havia capellans i vicaris favorables. Ara, seria impossible. Quan ho va presentar aquí, a la rectoria de Cabrera, va projectar les diapositives, que les tenim i tot; recordo haver-hi anat. 

A.M. Ell reivindicava aquesta societat civil que era molt activa i que, de fet, havia mantingut el català malgrat tot. Un amic seu de l’Estat francès ens deia que allà, amb tantes lleis, tot tant reglamentat, no tenien societat civil. En canvi, nosaltres amb el franquisme sí que en teníem. 

J.M. Encara avui, el que ens salva és la societat civil.

J.M. Malgrat tot.

J.M. Estava molt esperançat en tot. Quan va morir, encara era l’època de la repressió dura i absolutament irracional. 

A.M. Anava a totes les manifestacions. L’1 d’octubre, els 11 de setembre...

J.M. Ell deia: “Soc independent.” Però tu ets director general d’un govern d’un color. Ja pots ser tan independent com vulguis. Però hi ha una anècdota, quan feia el Pla de Teatres, que l’interessava moltíssim, va dir: “S’ha de restaurar el Teatre Fortuny de Reus.” Reus estava governat per Abelló, socialista, i ell hi va apostar. Llavors, la secció local de Convergència, empipada. Era un director general que li era igual l’adscripció dels alcaldes. L’anaven a veure els alcaldes i li deien: “Nosaltres som de Convergència.” I ell els responia: “Jo no.” [Riuen.] El que li havien d’explicar era si el projecte era interessant o no, però no pas de quin color eren.