la crònica
‘Matter matters’ i el fons de la qüestió
L’actual exposició Matter matters. Dissenyar amb el món, que es mostra al Dhub, a Barcelona, la primera d’una etapa nova i controvertida de la institució, ha estat comissariada per Olga Subirós, que ha fet una tasca acuradíssima i interdisciplinària, i el resultat és una mostra de gran nivell que explica moltes coses fonamentals de la vida col·lectiva problemàtica de la humanitat d’ara i d’abans en relació amb els materials utilitzats per donar cos a objectes d’ús quotidià. Ho fa servint-se d‘una petita però notòria part dels fons del Museu del Disseny i d’altres peces de procedència externa, posades en relació de manera molt precisa i gens gratuïta. El resultat és una magnífica exposició que cal resseguir havent-se llegit els plafons i les cartel·les atentament, o bé havent conegut abans el dens catàleg que l’acompanya, per no perdre el fil del discurs, que ha estat elaborat amb criteri molt afinat.
Però aquesta exposició fa el paper que fan en la majoria de museus les mostres temporals, que és la intenció que la mateixa comissària proclama haver tingut. És a dir que no pretén substituir un tractament específic del contingut del museu, que no oblidem que és una macroinstitució que va refondre fa anys quatre museus barcelonins, de titularitat municipal, de contingut molt ric: el d’Arts Decoratives, el de Ceràmica, el Tèxtil i d’Indumentària i el de les Arts Gràfiques. Remeto al meu article de fa un any Alerta al Museu del Disseny de Barcelona .
Aquells foren museus excel·lents abans de refondre’s, i va ser gràcies a que en la seva formació i desenvolupament hi varen intervenir figures molt competents en cada qüestió des dels seus orígens: primer Joaquim Folch i Torres, factòtum dels museus barcelonins abans de la Guerra Civil, a qui devem molt més del que se li sol reconèixer, i més endavant Lluís Maria Llubià a Ceràmica, Rosa M. Martín a Indumentària o Enric Tormo a Arts Gràfiques, per no fer una nòmina més àmplia. Sense comptar que més d’un dels conjunts reunits allà es devien al col·leccionisme d’autèntics especialistes com Manuel Rocamora en el camp de la indumentària, que donà a la ciutat la seva extraordinària col·lecció privada de vestits.
En aglutinar-se aquells museus s’uniren sota el paraigües comú del nom Museu del Disseny, una denominació equívoca, ja que si be “disseny” ja era un mot polisèmic –la mateixa escola de Belles Arts, a Llotja, en la seva fundació el 1775 fou batejada com “Escuela Gratuita de Diseño”– modernament aquest mot ha adquirit una connotació inequívoca de realització contemporània, que no encaixa pas amb la major part dels objectes custodiats per la institució. Semblava que calia “redimir” totes aquelles arts abans mal dites menors mitjançant una etiqueta que les hi conferís una aparença més “moderneta”. I diria que precisament el canvi de nom de fa uns anys, que va haver de ser torejat per la directora Pilar Vélez, va obrir la caixa dels trons per a continuar per un camí cada cop menys apropiat en la gestió del contingut d’aquells quatre museus reunits.
Com que tots aquells museus eren de titularitat municipal havien estat concertats, en la postguerra, durant quatre decennis més o menys, per l’eminent Joan Ainaud de Lasarte, que posà en la seva gestió la saviesa i el pragmatisme que el caracteritzaven. I en la nòmina dels conservadors que hi treballaren hi trobaríem diversos noms de bons especialistes, malgrat que majoritàriament hagueren de treballar en mig de les estretors d’una època tan poc propícia com era la franquista.
Avui al museu –que els seus actuals rectors prefereixen anomenar Dhub– hi continuen treballant conservadors molt competents: Rossend Casanova –que a més és el president de la Societat Catalana d’Estudis Numismàtics–, Isabel Fernández del Moral, Teresa Bastardes, Carmina Borbonet…, però als seus rectors –els polítics dels que depèn– l’expertesa en ceràmica, teixit, tipografia... sembla interessar menys que abans. Per això d’una exposició com Matter matters, que és una gran temporal, volen fer-ne una permanent.
I el cas és que quan a un professional, a través d’un concurs oportunament plantejat, se li encarrega que tingui cura d’uns objectes preciosos, és a dir d’un “tresor” patrimonial, el que se li demanava, i se li ha de continuar demanant, des que guanya la seva plaça, és que esdevingui el millor entès possible en aquells materials, i no en una altra cosa per respectable que sigui. Si el professional “passa” de conèixer els elements que se li han confiat i es limita a que li serveixin per explicar altres realitats, per substancials que siguin, el professional s’haurà escapolit de la seva obligació. I si els polítics que l’han contractat, en el seu reclutament no han dissenyat els canals adequats per a obtenir un resultat oportú, ja des del concurs de mèrits, la mancança lògicament no l’hem de penjar a l’esquena del professional sinó en la d’aquells que no han tingut clar el perfil que havien de trobar com a responsable d’aquella institució.
Si tinc problemes de cor i vaig al cardiòleg, el que m’interessa pel damunt de tot, és que aquell professional sàpiga perfectament què és un cor, i què és i com funciona el sistema circulatori. Evidentment els elements que composen el cos humà poden donar ocasió a lectures molt àmplies: sociològiques, psicològiques, ecològiques, polítiques… però el primer protagonisme no el té cap d’aquestes disciplines, sinó l’anatomia i la fisiologia. Igualment si al front d’un receptacle institucionalitzat –per no dir museu, paraula que ara molesta a algú-– d’objectes preciosos, que tenen un contingut específic propi, acumulats per la col·lectivitat organitzada durant anys i segles fins a obtenir un conjunt molt complet i complex, no s’hi posa algú que sigui expert en aquests objectes –igual que el cardiòleg és expert en cors– la funcionalitat del receptacle no serà l’adequada.
En el camp de les arts, quan algú té problemes amb un Rembrandt es dirigeix al Rijksmuseum d’Amsterdam, perquè lògicament allà tenen una col·lecció molt important d’obres d’aquest artista, i precisament per aquest motiu els professionals que hi treballen estan en la posició immillorable per conèixer com pintava el gran mestre, i com solia resoldre fins i tots els problemes pràctics del seu ofici. Per això el museu que tenim a la plaça de les Glòries Catalanes s’ha de preocupar abans de res en l’expertesa en les arts decoratives, sumptuàries, “menors”, o com se’ls vulgui dir. Els bells oficis, que en deien en temps de la Mancomunitat. Aquestes arts poden servir per explicar moltes més coses del funcionament del nostre món, però d’això ja se n’ocuparan les institucions que toquin aquests altres temes.
Hi ha qui diu que els museus són avorrits. Tot depèn de com ho mirem. La principal funció d’un museu és conservar el més competentment possible un conjunt selecte d’elements patrimonials. Per divertir-se ja hi ha altres llocs. Si tornem al símil mèdic que posava abans, una operació quirúrgica no sols no és divertida sinó que pot ser terriblement anguniosa. Però és vital, i a la seva manera també els museus d’art són vitals. Cal mostrar-hi el millor possible els seus continguts per a atraure un públic cada cop més ampli, però sense perdre de vista que l’essència del museu són les seves peces, els seus continguts i la seva conservació.
I la primera finalitat expositiva ha de ser transmetre al públic –els contribuents– la mostració antològica d’aquests continguts, que han de tenir tot el protagonisme, per què per això són objectes seleccionats per a integrar-se en el tresor moble de la col·lectivitat. Curiosament quan es va projectar l’edifici del nou museu, l’espai disponible per a desenvolupar una permanent esdevingué menor que la suma dels espais de les permanents dels quatre museus originaris. Per cert que això mateix va passar en ajuntar els antics Museu d’Art de Catalunya i Museu d’Art Modern, però això ara seria obrir un altre meló.
Gran exposició Matter matters, que es val d’aquests continguts per fer-nos reflexionar sobre problemes molt greus que tenim plantejats, i benvinguda sigui aquesta activitat complementària del museu, que també es podria desenvolupar fora del seu recinte, com tantes altres exposicions hi ha. Però no oblidem que actuacions com aquesta no substitueixen per res la finalitat directa del museu. A la “Grapadora” hi ha ocults milers de testimonis materials de gran valor que tenen vida pròpia a part de ser miralls crítics d’altres realitats, i per això esperen poder parlar no ja dels problemes que han arrossegat o propiciat en la seva vida activa sinó d’ells mateixos. La substància d’un museu són els seus fons, i abans de cap altra cosa cal revelar-la el millor possible, sense instrumentalitzar-la.