Comunicació
Àlvar Maduell
Comptepartícip de l’Avui, periodista, lingüista, historiador, professor de català i sacerdot caputxí
“Vaig ser el primer caputxí perseguit per la policia el dia de la Caputxinada”
“Vaig escriure en català al diari clandestí ‘Vida del Concili’, que va sortir del 1964 al 1965. Va ser el primer diari en català després de Franco, abans de l’Avui”
“Vaig publicar cartes dels lectors i algun article a l’Avui. Anteriorment havia fet la pàgina en català de ‘Mundo Diario’ i la de ‘Hoja del Lunes’ amb classes de català”
Va ser molt important que es publiqués un diari com cal, amb tots els ets i uts, com l’Avui. Contentíssim
En Ramon Barnils, que també era un home que escrivia bé el català, tampoc el van voler a l’Avui
Un bon fixatge de l’Avui, que la vaig tenir de companya a ‘Mundo Diario’, va ser la Rosa Maria Piñol
Anava amb l’hàbit, i em poso a córrer. Van sortir dos policies a empaitar-me fins al Liceu francès. No els van deixar passar
Àlvar Maduell va néixer la matinada del 19 de juliol de 1936 a Barcelona, coincidint amb l’esclat de la guerra civil a la ciutat, amb un intercanvi de trets entre el terrat de casa seva, al carrer del Perill, i el campanar de l’encreuament del carrer Llúria amb la Diagonal que pertanyia a un convent dels carmelites descalços. Doctor en filosofia i magister lul·lià i gran de cinc germans, és periodista, historiador i sacerdot caputxí que sempre s’ha guanyat la vida fora del convent. Ha fet de professor de català de la primera promoció dels Mossos d’Esquadra i dels mestres, de cap de premsa de l’Ajuntament de Granollers i de lingüista als serveis informatius de TV3. Va informar del projecte de l’Avui el gener de 1975 a la pàgina en català que escrivia a Mundo Diario. Ell i la seva mare, Montserrat Sancho, van ser comptepartícips de l’Avui, que, segons sosté ell, no és el primer diari en català des de la guerra civil, sinó que ho va ser Vida del Concili, publicació clandestina on va escriure el 1964 i 1965.
Vostè i la seva mare van ser comptepartícips de l’Avui. Com se’n va assabentar fa 50 anys?
Quan es va fer la propaganda que havia de sortir un diari en català, jo treballava a Mundo Diario, que tenia una pàgina en català. Vaig anar a veure els dirigents del futur Avui, l’Espar Ticó i altres, i vaig fer un reportatge a Mundo Diario el 7 de gener de 1975 titulat Per al futur diari en català. Abans que sortís ho vaig publicar en català!
Què hi deia, a l’article?
Una conversa dels projectes que tenia sobretot l’Espar Ticó, potser amb la secreta idea que jo hi anés a treballar. Però això no va arribar a produir-se.
Per què? No li ho van proposar?
Si m’ho haguessin demanat, hi hauria anat. Anar darrere la gent no és lo meu.
El 1975 ja es podia publicar en català com va fer vostè?
Aquest és un gran mèrit de Mundo Diario, que, sense permís, es va atrevir a publicar cada dia una pàgina en català. El propietari de Mundo Diario era Sebastià Auger, que tirava pel dret. Va ser una idea genial.
Quants anys va ser-hi?
Hi vaig entrar quan encara era Diario Femenino. Vaig treballar una temporada a Diario Femenino i els primers anys de Mundo Diario, fins que es va deixar de publicar, el 30 de desembre de 1980. Jo feia els editorials. Tot sol, no com ara, que el debaten vuit persones. Ho vaig fer cada dia durant quatre o cinc anys.
El van arribar a censurar?
De la casa, no. Alguns potser no es van arribar a publicar, però no diria censurar. El mèrit és que els editorials de Mundo Diario es reproduïen a tots els diaris d’Espanya. Tinc reproduccions dels meus editorials, que eren anònims, és clar. Estic molt content perquè, d’alguna manera, vaig donar una campanada de la visió de les coses.
En quins diaris més escrivia?
Era de plantilla de Mundo Diario. Cada vespre feia una revisió de les pàgines i feia l’editorial, que no sortia l’endemà sinó l’endemà passat. Tot això va durar la tira de temps. El director d’aleshores era en Ramon Solanes, que em tenia molta confiança i va veure el que feia jo sol sense consell de redacció.
Com fa el pas de fer-se comptepartícip i subscriptor de l’Avui?
Jo sempre havia tingut la preocupació d’un diari de la premsa en català. Això explicaria una cosa anterior a tot això, que és l’aparició del diari Vida del Concili, que va sortir del 1964 al 1965 per subscripció a domicili. Era un diari clandestí, no era legal, però va sortir dos anys. Va ser el primer diari en català després de Franco. Encara que la propaganda de l’Avui digui que és el primer diari en català... es pot dir que és el primer diari amb cara i ulls, però el primer diari en català va ser Vida del Concili. Ho tinc escrit en un article rigorós del 1975 a la revista de l’Institut d’Estudis Catalans Treballs de Comunicació, titulat Vida del Concili, diari clandestí en català dels anys 1964-1965. Vaig fer l’últim número d’aquest diari, i vaig fer notar que gràcies a aquest Concili hem tingut l’oportunitat que pugui aparèixer aquest diari en català després de Franco.
Quina periodicitat tenia?
Durant els mesos que hi havia Concili, era diari, cinc o sis dies a la setmana.
Era clandestí?
Sí. No es podia vendre enlloc. Hi havia una oficina a El Hogar del Libro, a Barcelona, on feien la impressió, empaquetament, posaven el segell i ho portaven a Correus. Com diu l’Albert Manent, a Correus censuraven aquell enviament. Jo no ho sabia, però segons Manent algunes subscripcions no arribaven.
Vostè n’era el director?
No, vaig ser redactor en la segona època. Érem cinc o sis redactors que ens repartíem la feina. L’últim exemplar el vaig fer jo.
Quin era l’enfocament?
Com que els diaris espanyols parlaven malament o no en parlaven, del Concili, nosaltres fèiem una contrainformació que informés bé del Concili. Concretament la llibertat religiosa o altres temes. Els diaris d’aquí no en volien saber res. Nosaltres parlàvem del Concili, però no d’allò que es deia oficialment sinó d’allò que sabíem de forma directa o de telefonades per informar bé la gent d’aquí. L’únic diari del món que va existir en aquella època, i en català.
La seva mare va ser subscriptora de l’Avui molts anys?
Sí, ella va ser subscriptora i lectora. El rebia cada dia a casa, a Barcelona, i sap què feia primer? Els mots encreuats. Quan vaig veure que un dia ja no els feia, vaig dir tate, era l’anunci de la mort.
Què feia la seva mare?
Havia estat oficinista d’una fàbrica de bombetes que es deia Vulkan. Era a la vora de casa d’on vivíem, amb cinc fills.
I vostè, què era el primer que feia quan rebia el diari Avui?
He estat nou anys cap de premsa de l’Ajuntament de Granollers. Cada dia em llegia vuit o deu diaris tranquil·lament. L’Avui me’l llegia com un més.
Què en destacaria, de l’Avui?
Una cosa que em va agradar molt és la continuïtat de les cartes dels lectors. No m’agradava tant quan feia uns blocs de pàgines feixugues que costaven de llegir. Jo vaig col·laborar bastant amb cartes dels lectors. I també vaig publicar algun article d’opinió a l’Avui.
Què més l’interessava de l’Avui?
M’agradava la temàtica catalana en general. Sobretot m’interessaven articles de fons i d’actualitat que només sortien a l’Avui, ningú més les publicava.
Com valora el paper de l’Avui en la premsa i la democràcia?
Va ser importantíssim que es pogués publicar un diari com cal, amb tots els ets i uts, com l’Avui. Contentíssim. Únicament diria que vam criticar que van posar a treballar a l’Avui lingüistes per corregir els periodistes. Hi havia periodistes que treballaven allà sense saber català, i lingüistes que els suplien. En canvi, alguns com jo, que sabíem perfectament el català, no hi escrivíem. En Ramon Barnils, que també era un home que escrivia bé el català, tampoc el van voler. Perquè van triar periodistes que no sabien escriure i van demanar l’auxili dels lingüistes que els corregissin. I aquests lingüistes eren tan ortodoxos que feien la guitza als escriptors.
Això li consta?
És clar, home. Això es deia molt sovint. Una cosa que un periodista diria directament, a través de la forma del lingüista que li corregia, quedava aigualit. Un bon fixatge, que la vaig tenir de companya a Mundo Diario, va ser la Rosa Maria Piñol. La van pescar de Mundo Diario i era de les poques periodistes que sabia escriure en català i que dominava el tema. Molt amiga meva, una gran professional. Es va morir i jo tenia un missatge seu d’“ens hem de veure, ens hem de veure”. L’apreciava molt.
En quins diaris o publicacions més ha treballat, vostè?
Una cosa molt important és que quan la Hoja del Lunes va fer una mica de canvi, el director , un tal Aliaga [Josep Aliaga, director entre 1970 i 1982] va dir: “Hem de compensar tot el mal que hem fet contra el català”, i es va inventar un full català que sortia dins dels castellans. Del full català vaig ser-ne el responsable. Cada setmana recopilava el material per fer la pàgina en català. Una de les coses que vaig fer perquè m’ho va demanar el director són unes classes de català. Les tinc recollides en un llibre que es diu Recatalar. Tots els meus articles a la Hoja del Lunes sobre gramàtica. Jo tenia consciència que no sabia català, però en sabia més que la majoria! Ara, amb pseudònim.
Quin pseudònim va fer servir?
Jeroni Girona. Fa voltes així, Jeroni Girona Jeroni Girona Jeroni Girona... [Riu].
Abans de tot això va dirigir una revista que es deia ‘Criterion’?
Vaig ser-ne col·laborador des del primer número, l’any 1959.
Era en català?
Sí, va ser una campanada. Criterion era una revista de filosofia que va sortir abans de la guerra. Insistències contínues per tornar a sortir com a revista després de la guerra no les donaven. I com que no en donaven, vam demanar de publicar-ho en forma de llibre. Cada volum en lloc de ser una revista semblava un llibre. El promotor va ser Basili de Rubí [Francesc Malet i Vallhonrat, caputxí nascut a Rubí], un personatge de gran categoria que va lluitar al màxim per això. Un dia determinat em va passar la responsabilitat a mi, i vaig publicar els últims números perquè el ministeri a cada número que sortia, catacrac! No el podies vendre ni escampar. Vam plegar perquè no tenia sentit donar cops de cap contra la paret.
No passava la censura?
No era la censura només! Era la prohibició que existia com a editorial. Lluita sistemàtica per publicar un número. Et cansaves de treballar, buscar col·laboradors i al final tota la feina a la paperera. La professora de la Universitat de Barcelona Mireia Sopena ho ha investigat, i un cas crític de censura es Criterion. Dels últims números, que hi vaig donar un aire més particular, en vaig ser el director.
Quan va entrar a TV3, vostè?
El 1990 vaig anar a l’Ajuntament de Pineda, però em van trucar de TV3 perquè estava a les llistes i els faltaven lingüistes a Informatius. Hi vaig ser fins que em vaig jubilar, el 2001.
Vostè era un periodista catalanista, un home de cultura que amaga el catalanisme o un sacerdot que fa de periodista?
No, no. Tenia una curiositat molt dispersa. Abans d’això cal dir que vaig anar a Roma a estudiar filosofia i la meva tesi era La prensa según Arias-Salgado. Quan a Catalunya no hi havia facultats universitàries, només escoles de periodistes, vaig defensar a Roma la tesi doctoral sobre la filosofia de la premsa de Franco, que era l’Arias-Salgado [ministre de la dictadura i delegat nacional de Premsa i Propaganda de Falange].
Quina era la tesi de la tesi?
Demostrar que tot allò que ells propugnaven de la censura era una falòrnia que només s’aguantava amb la idea que tenien un concepte de bé comú identificat amb el que ells pensaven. Una tesi que el professor teòric de la facultat no me la va voler defensar. Me la va defensar el jesuïta [José María] Díaz-Alegría, germà d’un general. Ell me la va salvar, la tesi.
Es treu el títol de periodista?
Sí, a l’escola oficial de Madrid, i vaig aconseguir treballar primer a Mundo Diario.
És sacerdot caputxí. Era habitual un sacerdot periodista?
Sí, bastant. N’hi havia bastants. A Barcelona hi havia una escola de periodistes inspirada en el CIC [Centre d’Informació Catòlica], de mossèn Alemany. Hi van passar una colla de periodistes que encara no podien anar a la universitat. Molts dels grans periodistes de Catalunya hi anaven. Va ser un centre molt important de promoció de gent molt avançada.
Va tenir algun problema amb la censura o en algun mitjà pel fet que fos massa catalanista?
Hi havia un text del papa Lleó XIII que vaig traduir a la revista Criterion, i un capellà ultra de Barcelona va publicar en un diari catòlic de Madrid un article titulat Hay que traducir correctamente. [Riu]
Els caputxins li han estirat algun cop de les orelles?
No, no. Puc dir que m’han reconegut un cert prestigi sempre.
Va ser-hi, a la Caputxinada el 1966?
Vaig ser el primer caputxí perseguit per la policia el dia de la Caputxinada.
Per què?
Jo era professor d’ètica i religió del Liceu francès, i a l’hora d’anar a fer classe la sortida del convent estava tot ocupat pels policies i no em deixen sortir. Al final, després d’insistir molt, dic “vaig a fer la classe” i surto de la plaça aquella i com que feia tard em poso a córrer. Anava amb l’hàbit, i em poso a córrer. Llavors van sortir dos policies a empaitar-me fins al Liceu francès. A la porta, els guardians no els van deixar passar.
No el van arribar a enxampar?
Nooooo. Em van empaitar, però no em van atrapar [riu]. Vaig tenir bastanta intervenció repartint entre amics meus de Sarrià. Els estudiants tancats em donaven el número de telèfon per tranquil·litzar els pares respectius. Vaig sortir amb una pila de missatges i els repartia entre els veïns perquè avisessin les famílies, que no patissin. Amb una motoreta vaig anar repartint per Sarrià. Un dels que estaves desesperats perquè tenia allà dintre dos fills era en Jordi Maragall, pare de Pasqual Maragall. Vam anar a la farmàcia perquè em donés medicaments per als fills Mònica i Pau.
Trajectòria
Un excursionista amb centre propi i 274 sortides fetes
D’Àlvar Maduell, amb qui coincidim a la revista de l’Alt Maresme Repòrter (1992-2001), diuen que és una persona “de curiositat molt dispersa”. És autor de 28 llibres autoeditats amb el segell Maduixer. Intel·lectual i sacerdot inquiet, és un gran excursionista. Ha fet gairebé totes les 274 excursions que al llarg de 30 anys ha organitzat el Centre Excursionista Àlvar Maduell amb gent de Barcelona i el Maresme. No tothom té en vida un centre muntanyenc amb el seu nom, la qual cosa explica la capacitat d’atracció, dinamisme i consens que genera. Va donar gruix al projecte privat de Televisió Catalana, previ a TV3. Ha reivindicat Ramon Llull com a primer teòleg de la Immaculada. Va ser membre de la Convenció per la Independència Nacional i va reclamar la Conferència Episcopal Catalana. Descobridor i editor del Catecisme en vers (1976) de Josep Baborés, del qual va publicar anotada La Guerra del Francès a Gualba (2002).
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
