Utopies i distopies de la imatge

“Llarga vida al nou ésser, llarga vida a la Nova Carn!”, s'escol­tava al final de la visionària Vide­o­drome (1983), pel·lícula de David Cro­nen­berg que dibui­xava un futur (imme­diat) on els mit­jans de comu­ni­cació de mas­ses lle­gien els desit­jos ocults de la comu­ni­tat i pro­po­sa­ven noves for­mes de per­versió-espec­ta­cle, men­tre l'indi­vidu feia un pas evo­lu­tiu mit­jançant la hibri­dació amb la tec­no­lo­gia. La frase de Vide­o­drome i el seu ima­gi­nari post­humà pro­por­ci­o­nen un dels moments climàtics en el recor­re­gut de l'expo­sició Pan­ta­lla glo­bal, que, comis­sa­ri­ada per Gilles Lipo­vetsky, Jean Ser­roy i Andrés His­pano, es pot veure al CCCB fins al dia 28 de maig: si un s'afa­nya i hi va abans del 18 de febrer tindrà l'opor­tu­ni­tat de gau­dir d'un vitamínic dou­ble fea­ture expo­si­tiu amb la recent­ment guar­do­nada Totes les car­tes.

La cita de Vide­o­drome dóna títol a una peça audi­o­vi­sual sig­nada pel belga Nico­las Pro­vost, cine­asta expe­ri­men­tal que fa poc ha debu­tat en el ter­reny del llarg amb The inva­der (2011): a Long live the new flesh (2009) un seguit d'imat­ges de recents clàssics del ter­ror i la ciència-ficció són sot­me­ses a un trac­ta­ment visual que deses­ta­bi­litza tot procés de reco­nei­xe­ment i trans­forma cada imatge en metàstasi, en mal­son poli­morf que, de fet, pro­voca bas­tanta més angúnia que l'ori­gi­nal.

Pan­ta­lla glo­bal, mutació en clau expo­si­tiva de l'assaig homònim publi­cat per Ana­grama, dóna fe que la pro­fe­cia de Cro­nen­berg s'ha com­plert: ara mateix, tots estem en la pri­mera fase de l'evo­lució que con­ver­teix la pan­ta­lla (o les pan­ta­lles) en nova extre­mi­tat anatòmica, però la clau en què aquí s'ana­litza aquest estat de la qüestió no adopta una forma apo­calíptica, sinó sàvia­ment imper­ti­nent (que no inte­grada): així, doncs, tam­poc cobra la forma d'una acrítica ober­tura de cames davant els mirat­ges de la tec­no­lo­gia. Pan­ta­lla glo­bal és remar­ca­ble per molts sen­tits: d'entrada, pel seu sen­tit de l'espec­ta­cle, que, per exem­ple, acon­se­gueix resu­mir amb humor una història de l'star sys­tem que porta de les ico­nes del Hollywood clàssic a les cele­bri­tats auto­com­bus­ti­bles de l'era You­tube (la línia que va de Rodolfo Valen­tino a Tay Zon­day i més enllà). La mos­tra també és la cul­mi­nació d'una línia de pro­gra­mació del CCCB pio­nera en la inte­gració de l'audi­o­vi­sual en la reflexió sobre la con­tem­po­raneïtat: és un plaer apre­ciar els res­sons de pro­pos­tes pre­ce­dents com El segle del cinema, Món TV, La ciu­tat dels cine­as­tes i That's not enter­tain­ment.

Però el més interes­sant de tot és l'habi­li­tat per dei­xar un marge al visi­tant a fi que extre­gui les seves pròpies con­clu­si­ons sobre un procés ambi­va­lent que mos­tra, per exem­ple, com la pan­ta­lla monolítica del cinema va poder ser ins­tru­men­ta­lit­zada pels tota­li­ta­ris­mes, men­tre que la mul­ti­pli­ci­tat de pan­ta­lles del pre­sent dóna noves eines d'acti­visme i reacció a la comu­ni­tat. També es qüesti­ona aquesta mul­ti­pli­ci­tat de pan­ta­lles quan el recor­re­gut for­mula una per­ti­nent pre­gunta sobre la natu­ra­lesa de la democràcia en una soci­e­tat vide­o­vi­gi­lada. Pan­ta­lla glo­bal es tanca amb un gran cop d'efecte: una sala buida que s'omple amb una rea­li­tat aug­men­tada que, entre d'altres coses, per­met al visi­tant sen­tir-se dic­ta­dor (vir­tual) per uns segons.

En la seva dis­secció d'un voyeu­risme glo­bal, l'expo­sició acon­se­gueix esqui­var els perills de la impo­sició de la imatge a través d'una idea revo­lu­cionària i bri­llant: en rea­li­tat, Pan­ta­lla glo­bal no és una sola expo­sició, sinó dues. Al llarg del recor­re­gut, els vídeos pujats pels usu­a­ris a la web cons­tru­ei­xen un enri­qui­dor, plu­ral con­tra­camp dels grans con­cep­tes que arti­cu­len el dis­curs, i con­ver­tei­xen l'espai en un uni­vers en expansió per­ma­nent.