Reportatge

centenari

Glòria Farrés

Kafka: centenari del debut En format còmic

Fa tot just cent anys que Franz Kafka, un dels autors més influents en la literatura del segle XX, va publicar els seus primers relats: ‘Contemplació' i ‘El fogoner'

L'any 1913 va ser excep­ci­o­nal. Stra­vinsky va estre­nar La con­sa­gració de la pri­ma­vera, Freud va publi­car Tòtem i tabú, Cha­plin va rodar el seu pri­mer film, Mar­cel Proust va publi­car el pri­mer volum d'A la recerca del temps per­dut i Franz Kafka va publi­car els seus pri­mers relats: Con­tem­plació, El judici i El fogo­ner. Una dècada més tard, el 1924, Car­les Riba, demos­trant una gran intuïció, va publi­car a la revista La mà tren­cada una tra­ducció de la nar­ració Un fra­tri­cidi –que acaba de ree­di­tar edi­ci­ons Cal·lígraf–. Kafka havia mort no feia ni mig any, des­co­ne­gut per tot­hom, i encara cap text seu no havia estat traduït a una altra llen­gua, a excepció del txec. El temps ha demos­trat que Kafka és un dels autors més influ­ents de la lite­ra­tura del segle XX. L'adjec­tiu kafkià s'usa en més d'un cen­te­nar de llengües i sem­pre fa referència a l'absur­di­tat i inhu­ma­ni­tat de les situ­a­ci­ons con­tem­porànies.

La per­so­na­li­tat de Kafka és enigmàtica. Fill d'una família jueva benes­tant, va ser un home soli­tari, intro­ver­tit, sobri, con­cen­trat en la seva vida i en el seu art. Sen­tia un temor reve­ren­cial cap a la seva família i un desig intens de soli­tud. Era un sol­ter fràgil i lli­bresc, un home fas­ci­nat per la por: la por a ser aga­fat, la por als altres, la por al seu pare. Era con­si­de­rat un bon tre­ba­lla­dor, esti­mava la ciu­tat de Praga, conei­xia tots els seus racons. Tenia grans amics, com Max Brod o Gus­tav Janouch, per bé que defu­gia el com­promís amb les dones. Tos­sut, lúcid, i molt autocrític, va crear una poètica nova capaç d'expres­sar el món opres­siu i angoi­xant que ama­guen les rela­ci­ons fami­li­ars i soci­als.

La vida i la mort pre­ma­tura

La infan­tesa de Kafka va transcórrer a Praga, la capi­tal del regne de Bohèmia, sota el vell imperi austríac, en el qual les diver­ses comu­ni­tats –txeca, ale­ma­nya i jueva– con­vi­vien amb ten­si­ons latents. Va estu­diar dret a la Uni­ver­si­tat de Praga i s'hi va doc­to­rar. Després de tre­ba­llar durant un any en una com­pa­nyia d'asse­gu­ran­ces ita­li­ana fent vuit hores i mitja al dia, va acon­se­guir ingres­sar en l'orga­nisme esta­tal d'asse­gu­ran­ces con­tra els acci­dents del tre­ball. En aquesta nova feina, la jor­nada labo­ral s'aca­bava a les dues de la tarda. Les experiències amb l'admi­nis­tració van enfor­tir la seva consciència social i el seu pes­si­misme va créixer a causa de la burocràcia lenta i les injustícies que es come­tien.

De salut sem­pre feble, a trenta-qua­tre anys li van diagnos­ti­car tuber­cu­losi. Patint sovint migra­nyes i insomni, va des­con­fiar de la medi­cina con­ven­ci­o­nal i inten­tava com­ba­tre el dolor a través de cures natu­rals i amb un règim vege­tarià. Apro­fi­tava les vacan­ces per repo­sar en sana­to­ris cen­tre­eu­ro­peus, fins que al 1922, a trenta-nou anys, l'escrip­tor es pre­ju­bila. Va morir dos anys més tard a Berlín, en braços de l'única dona amb qui es va tro­bar a gust, una noia de dinou anys, Dora Dymant, que havia cone­gut un any abans.

Ara bé, des de 1912 i durant cinc anys havia man­tin­gut un com­promís amb Felice Bauer, però mai no va deci­dir-se a fer el pas cap al matri­moni. Més tard, va ser amant de Milena Jesenkà, la seva tra­duc­tora al txec. A les car­tes amb Milena, la por apa­reix una pàgina rere l'altra: “Tots dos estem casats, tu a Viena, jo amb la meva Por a Praga.” Milena, però, el va conèixer bé, va ser ella qui va fer l'única necrològica impor­tant en la premsa de Praga quan Kafka mor. Deia: “El seu conei­xe­ment del món era excep­ci­o­nal i pro­fund, i ell mateix era un món pro­fund i excep­ci­o­nal...” El seu gran amic Max Brod també par­lava d'ell en ter­mes d'excep­ci­o­na­li­tat: “Irra­di­ava una força dis­tinta a tota la gent que havia tro­bat abans. En presència seva, la rea­li­tat quo­ti­di­ana es trans­for­mava, com si hom estigués veient les coses per pri­mera vegada, sovint d'una manera molt trista, quasi des­truc­tiva.”

Estil límpid i laberíntic

Per a molts lec­tors, l'obra de Kafka suposa una bai­xada als inferns. I no tant perquè ens parli de l'angoixa, de la por i de la incer­tesa con­tem­porànies, sinó perquè les va con­cre­tar en imat­ges tor­ba­do­res: l'angoixa és con­ver­tir-se en un insecte, la por és no poder fran­que­jar un mur inson­da­ble, la incer­tesa és les pre­gun­tes ina­ca­ba­bles d'un jutge que ens aïlla i ens exclou de la comu­ni­tat.

És una escrip­tura pecu­liar i inqui­e­tant, molt atenta als detalls visu­als. La seva prosa és oxi­ge­nant, allu­nyada de la prosa este­ti­cista i deca­dent de la seva època. L'opa­ci­tat de les coses quo­ti­di­a­nes es cla­ri­fica pel seu estil límpid i laberíntic. Hi ha una puresa lineal: els pro­ta­go­nis­tes sem­pre estan absor­bits pel pre­sent, pel moment làbil i fugi­tiu en què viuen, però alhora hi man­te­nen un dis­tan­ci­a­ment. Quant més sem­bla que par­ti­ci­pen del destí i del pati­ment dels altres, més s'exclo­uen del joc, com si s'ho mires­sin de lluny. Sem­blen ingràvids, com una mena de tite­lles que fan aflo­rar la fra­gi­li­tat dels fona­ments, apa­rent­ment sòlids, de les rela­ci­ons huma­nes. Sovint l'arti­cu­lació dels diàlegs no ser­veix per fer avançar l'argu­ment, sinó per enfon­sar-se en el des­a­cord, la dis­sensió i la inse­gu­re­tat. Sem­pre ens tro­bem en una super­fi­ci­a­li­tat, ben bé a l'escorça del que passa, i d'una manera gai­rebé cris­tal·lina es per­cep el buit irra­ci­o­nal al des­sota.

El que esfe­re­eix sovint és la fre­dor i l'objec­ti­vi­tat amb què des­criu uns fets que pro­du­ei­xen ver­ti­gen. Hi ha una paròdia de l'estil admi­nis­tra­tiu, com si fos­sin ates­tats, llargs paràgrafs acla­pa­ra­dors. Hi ha frag­ments que cap­ti­ven per la seva bellesa i sin­gu­la­ri­tat: s'hi troba una dol­cesa inau­dita.

Els autors que més li agra­da­ven eren Cer­van­tes, Flau­bert i Dickens, i sen­tia una gran afecció per August Strind­berg. “Qual­se­vol cosa que no sigui lite­ra­tura m'avor­reix”, diu Kafka als Dia­ris. Tot el que pugui allu­nyar-lo de l'escrip­tura el fa patir: el matri­moni, la feina, el pare... Els seus dia­ris con­te­nen decla­ra­ci­ons esfereïdores sobre això: “El veri­ta­ble infern és allà, a l'ofi­cina, no hi ha cap altre infern per témer, men­tre no pugui esca­par de l'ofi­cina, sim­ple­ment estic per­dut.” Se sent natu­ral­ment dis­po­sat a escriure, és un alli­be­ra­ment per ell, una autèntica resur­recció. Sovint apro­fita les nits per escriure. Hi ha un anhel de puresa en la seva visió de l'art. Anota als Dia­ris: “L'escrip­tura com una forma d'oració.”

Debu­tar amb ‘El fogo­ner'

De les pri­me­res obres publi­ca­des el 1913, voldríem des­ta­car El fogo­ner. Tant el pro­ta­go­nista com la història en si són lluny del que ens acos­tu­marà l'autor. Aquesta nar­ració cor­res­pon al pri­mer capítol d'Amèrica, i per bé que en la novel·la les coses es com­pli­ca­ran, aquest inici cele­bra la vida. No és un per­so­natge tur­men­tat com ho serien poste­ri­or­ment Gre­gor Samsa o Josef K., que pati­ran càstigs físics duríssims i una angoixa vital cons­tant, sinó un ado­les­cent net de cor. El tema cen­tral és la com­passió i l'esti­mació que sent el pro­ta­go­nista pel fogo­ner, un home que acaba de conèixer. És un relat ben lluny d'El judici, per exem­ple, publi­cat aquell mateix any, un text bru­tal sobre l'auto­ri­tat paterna.

El pro­ta­go­nista d'El fogo­ner, Karl Ross­mann, té alguna cosa pri­migènia, infan­til, que el fa fas­ci­nant. La seva mirada mera­ve­llada fru­eix davant de la bellesa del món. Com­ple­ta­ment inse­rit en el pre­sent, absor­bit en l'ins­tant de la vivència, no es pre­o­cupa pel pas­sat, fins obli­dar-ho tot –el parai­gua, la maleta, el bar­ret–. No pensa en el futur imme­diat, no fa plans, no cons­tru­eix la seva vida tal com fan els adults, tot i que el futur, als seus ulls, sem­bla que reveli un tre­sor de coses boni­ques. Com totes les per­so­nes lli­ga­des a la vida, té el do de trans­for­mar-se i de mudar. És un conte d'una gran fondària i bellesa. Kafka va dir a Janouch que Karl Ross­mann és un parent llunyà de David Cop­per­fi­eld i Oli­ver Twist.

Proust i Kafka, pols opo­sats

Com Kafka, Proust també era jueu, també escri­via de nit, també era un soli­tari, tan­ma­teix les dues pro­duc­ci­ons literàries es tro­ben a les antípodes l'una de l'altra. Men­tre que Proust viu a la França de la Belle Époque i des­criu la decadència i aca­ba­ment d'aquell món d'abans de la Gran Guerra, mira enrere per fer sobre­viure un temps vis­cut, Kafka viu en la bar­reja ètnica cen­tre­eu­ro­pea i ja està més enllà, per­cep la inqui­e­tud latent del moment històric que viu i, com els ani­mals abans del ter­ratrèmol, pres­sent la catàstrofe. Amb ell la lite­ra­tura deixa de ser des­cripció con­tem­pla­tiva, es pro­du­eix un curt­cir­cuit en la història, i entrem de ple en la moder­ni­tat, en la lite­ra­tura de l'angoixa i del ter­ror.

Kafka en català

L'obra de ficció de Kafka és rela­ti­va­ment breu i està tota traduïda al català. Tenim diver­ses tra­duc­ci­ons de La trans­for­mació i La meta­mor­fosi, fetes per Jordi Llo­vet, Heike van Lawick i Enric Sòria, Joan Font­cu­berta o Carme Gala. La tra­ducció d'El cas­tell és de Lluís Solà, El procés el va tra­duir Gabriel Fer­ra­ter –amb un pròleg molt bri­llant–, i Amèrica, Joan Font­cu­berta. Josep Mur­ga­des va tra­duir com­ple­tes les Nar­ra­ci­ons i més tard també ho va fer Joan Font­cu­berta. Una part dels Dia­ris estan traduïts per Fran­cesca Martínez, i els Afo­ris­mes de Zürau, per Feliu For­mosa, però no dis­po­sem de la interes­sant cor­res­pondència –les car­tes a Felice, a Milena, a Max Brod...–, ni dels tex­tos publi­cats en revis­tes o dia­ris. Cal cele­brar que l'hivern pas­sat Qua­derns Crema, de la mà d'Anna Casas­sas, va publi­car un assaig molt interes­sant de Pie­tro Citati. No és pas un assaig acadèmic, sinó més aviat una medi­tació sobre l'obra de Kafka, que l'autor italià estima amb passió.

Mal­grat la difi­cul­tat de la lec­tura, hi ha una madu­resa i nove­tat en Kafka que fa que, en moments per­so­nals difícils, les seves pàgines ofe­rei­xin el con­sol i la calma de l'auten­ti­ci­tat. Kakfa no emmas­cara les fon­des inqui­e­tuds que ens tra­ves­sen, la seva veu flu­eix pre­cisa, con­tin­guda, cons­ci­ent que allò a què es refe­reix roman indes­truc­ti­ble: és la resistència del món a ser reduït només a lite­ra­tura. Com diu un afo­risme de Zürau: “No s'ha d'enga­nyar ningú, ni negar al món la seva victòria.”

L'amic
Franz Kafka (1883-1924) va veure poques de les seves obres publicades. La majoria dels títols que va escriure els va publicar de manera pòstuma el seu amic Max Brod, que va incloure fins i tot fragments d'obres incompletes i que no va fer cas dels desitjos de l'escriptor, que va demanar que es destruís tot un cop fos mort.
L'amant
Milena Jesenskà va ser una escriptora, periodista i traductora txeca nascuda el 1896 a Praga que va morir el 1944 al camp de concentració de Ravensbrück, a Alemanya. Va mantenir una relació epistolar, i més enllà, amb Kafka.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.