Llegint ‘Espanya contemporània (1814-1953)'

El professor Jaume Vicens Vives (Girona, 1910- Lió, 1960), a desgrat que només va viure 50 anys, és considerat el millor historiador global català, i hispànic, del segle XX. I el primer que va explicar que sense l'economia la història costava d'entendre. Alhora, fou un empresari, editor i polític important. D'aquí l'atenció múltiple i continuada que ha suscitat en àmbits molt diversos. Dins i fora del món català.

Dit això, sorprèn, i molt, que Espanya contemporània (1814-1953), possiblement el seu text més penetrant, més important des de tots els punts de vista, escrit el 1953, no hagi estat editat com a tal fins al 2012! Fins ara, només existia com a tres capítols d'una innovadora història d'Europa en diversos volums publicada a Milà, en francès, entre 1959 i 1964. Els dos primers, traduïts al castellà, s'incorporarien a una miscel·lània publicada a Barcelona el 1967. El tercer capítol, el més nou, el dels anys 1917-1953, no era, fins a l'edició de Quaderns Crema de 2012, a l'abast del públic. A aquesta edició, la traducció del francès al català de Pau Joan Hernàndez i les moltes notes de Miquel Àngel Marín Gelabert són, per la seva qualitat, una agradable sorpresa.

Llegir mot per mot, pensant cada frase, l'Espanya contemporània (1814-1953) dóna moltes idees. Per exemple, quan compara les dues dissidències intel·lectuals existents a l'Espanya de la Restauració: el laïcisme de la Institución Libre de Enseñanza i el regionalisme català. Les diferències són tres: 1) El regionalisme “no va ser minoritari sinó popular”, 2) “No es va orientar cap a una pedagogia sinó cap a una estètica”, 3) “No es va confinar en l'especulació intel·lectual, sinó que es va esforçar per mantenir un estret contacte amb les realitats econòmiques de les diferents regions.” Així, “com a moviment polític, el catalanisme és la conseqüència de dues decepcions: la dels republicans federalistes i la dels carlins”.

Al segle XX, “el catalanisme accessible a la gran massa... va reflectir essencialment un profund desig de salvar Catalunya –i, per això mateix, Espanya- de la catàstrofe cap a la qual la conduïen la suma de: la paròdia governamental, la ineficàcia administrativa, el desordre econòmic, la incompetència de la ciència oficial, la mediocritat llibresca dels polítics, els escriptors i els pensadors”. Ineficàcia, desordre, incompetència... a l'Estat espanyol de 1953. ¿És el passat de fa 60 anys, o aquesta descripció és perfectament present? L'horitzó polític, però, segons el Vicens de 1953, era el divorci. “El regionalisme –llegim- no va negar Espanya com a realització històrica. Va negar la interpretació que de la seva història donava el liberalisme centralista, i les conseqüències polítiques i econòmiques que se'n derivaven.” El liberalisme centralista del 2013, en les seves dues (o tres) versions, segueix tenint conseqüències molt negatives per al conjunt de la societat i de l'economia catalana.

El regionalisme catalanista “traslladava al terreny dels fets el divorci social, ideològic i econòmic entre la perifèria i el centre, divorci manifest a partir del segle XVIII i accentuat tot el llarg del segle següent”. Potser, podria dir-se en plural: “Segles següents”. La situació empitjoraria l'endemà de la guerra de 1936-39. Segons el Vicens italià de 1953, “a partir de 1939, es va accentuar la tendència de la societat espanyola a dividir-se en un petit grup de potentats i una immensa majoria de proletaris. La classe mitjana dels intel·lectuals, dels petits comerciants i artesans es va veure empesa cap als esglaons inferiors de la societat”. Curiosament, a partir de 2007, salvades totes les distàncies, es repeteix l'intent d'anorreament de la classe mitjana. Curiosament, o no, divorci (entre Catalunya i Espanya) és una de les paraules més usades el 2012. Curiosament, un text oblidat de 1953 és un text d'actualitat el 2013.