Resposta al carrer

La d'ahir no va ser una gran jornada de vaga a les comarques gironines. Fos per la necessitat de no patir més retallades del sou, fos per la por de ser acomiadat, fos perquè no es creu en la vaga ni en els sindicats, fos pel que fos, la majoria dels gironins van decidir no va fer vaga. No van fer vaga, però van expressar el seu rebuig a la reforma laboral, a les retallades, a la crisi, a l'atur... I van sortir al carrer per participar al vespre en una de les manifestacions més multitudinàries de la història de Girona. Es calculava la participació en prop de 15.000 manifestants. Per algunes fonts, van arribar fins als 20.000.

Treballadors de la funció pública que havien anunciat que farien vaga comunicaven ahir mateix als sindicats majoritaris que no es podien permetre perdre més sou, després de saber, abans-d'ahir, que tindrien aquest mes un 15% més de retallades. En aquest sector, un dels més afectats per les reduccions de sou, però en què hi ha una gran quantitat de contractes temporals, la vaga va ser seguida només entre el 35 i el 60% dels treballadors.

Si els funcionaris de les administracions no es decidien a fer vaga, és lògic pensar que en altres sectors el patró es repetia. Així, era per algun motiu que el secretari general de la UGT a Catalunya, Josep Maria Álvarez, feia dies que en els seus discursos insistia a no tenir por, a fer vaga per defensar uns drets que havien costat molt guanyar. Però la por hi era.

Personal de bars amb contractes precaris i temporals, botiguers que tenien ordres d'obrir els comerços i només baixar les persianes si en algun moment veien perillar la situació. Persianes amunt i persianes avall, al pas dels piquets que, de bon matí, ja havien pres les entrades estratègiques de la capital, provocant moments de col·lapse del trànsit.

Van ser moments puntuals, però els talls de circulació van deixar imatges de carrers i avingudes buides de cotxes, imatges que són molt difícil de veure en el dia a dia d'aquestes ciutats i municipis. Arribaven els piquets i tot s'aturava, però quan marxaven, tot es reprenia, el trànsit i les converses que havien quedat interrompudes. Tot continuava com sempre, i aparentment, com si res no hagués passat.

I a les escoles, on el seguiment de la vaga va ser condicionat tant per la presència o no dels professors, com pel transport escolar, o com pels mateixos pares que, si podien, decidien portar o no els seus fills al centre escolar. Allà, tampoc cap incident, cap estridència. De fet, segons on s'anés a parar, ni senyal que hi havia vaga. O si no, només calia anar a l'hospital Santa Caterina de Salt, on els serveis mínims representaven un 120% més que els serveis durant un dia festiu. La sanitat, un dels altres sectors més afectats per les retallades i on els sindicats propis ja havien protagonitzat feia mesos jornades de vaga i on ahir, a banda d'alguns rètols reivindicatius, tampoc no hi havia moviment.

Només aparentment no hi havia moviment, perquè, sens dubte, alguna cosa bullia a l'interior de molta d'aquella gent que havien decidit no secundar la vaga. Alguna cosa que es va començar a visualitzar en la marxa anticapitalista que al matí es va fer al centre de Girona i que al vespre va acabar d'esclatar en la gran manifestació que va fer vessar els carrers cèntrics de la ciutat i que la van convertir en la manifestació més multitudinària que hi ha hagut mai darrere unes sigles sindicals. Sí, a les comarques gironines la majoria dels treballadors no estaven per la vaga, però, atenció, això que hi ha, no els agrada.