A la final 24 anys després

La selecció espa­nyola va apro­fi­tar l’opor­tu­ni­tat històrica que li ofe­ria la semi­fi­nal davant Rússia per obte­nir plaça a la final de l’Euro­copa per ter­cera vegada en la seva història. La pri­mera va ser fa 44 anys (Espa­nya 64), la segona en fa 24 (França 84) i la ter­cera, a Àustria-Suïssa 08, la jugarà demà pas­sat al Pra­ter de Viena davant la selecció d’Ale­ma­nya.

El cri­ti­cat Luis Ara­gonés no només haurà por­tat l’equip espa­nyol més enllà de la fron­tera fatídica dels quarts de final, sinó que l’ha conduït sàvia­ment fins a la final, extir­pant tumors, exor­cit­zant fan­tas­mes i, cosa que resulta fut­bolísti­ca­ment més gra­ti­fi­cant, man­te­nint-se fidel al mateix estil de joc que no va resul­tar fa dos anys durant el Mun­dial.

Amb aquesta coherència i amb aquest estil, els seus juga­dors van mat­xa­car per segona vegada l’equip reve­lació d’aquest tor­neig. Si en la fase de grups li van cla­var qua­tre gols, ahir n’hi van endo­llar tres més; set en total, a tota una semi­fi­na­lista de la com­pe­tició.

Es podria pen­sar en un mar­ca­dor exces­siu després de les tau­les (0-0) del des­cans i d’un pri­mer temps equi­li­brat en l’estratègia i el xoc de for­ces, que apun­tava a un final més incert. Però la segona part de l’equip espa­nyol i la del rus van ser com el dia i la nit i el gol de Xavi, als 5 minuts de la represa, el punt d’inflexió.

O pot­ser no. Pot­ser va ser la lesió de Villa, poc abans del des­cans, la que va mar­car la diferència. L’entrada de Cesc va ali­men­tar i diver­si­fi­car les opci­ons del joc de mig­camp espa­nyol i, en una d’aques­tes, Ini­esta –obert a la banda– va bus­car l’arri­bada de Xavi i va pro­vo­car el KO tècnic del rival.
L’equip espa­nyol, tan­tes vega­des inse­gur i des­con­fiat res­pecte a les seves pos­si­bi­li­tats, ja havia recu­pe­rat la pau men­tal amb el tri­omf en quarts davant Itàlia, i ahir, amb l’1-0, es va alli­be­rar també de la pressió que supo­sava ser el favo­rit i haver de demos­trar-ho davant una Rússia sor­pre­nent però inex­perta i infe­rior.

A par­tir d’aquell moment, els d’Ara­gonés no només van seguir con­tro­lant del tot els intents decrei­xents d’Arxa­vin (inèdit), Pav­liu­xenko, Jirkov i com­pa­nyia, sinó que van començar a explo­tar tot el seu poten­cial.

Els rus­sos, impo­tents davant el con­trol, l’anti­ci­pació i la cir­cu­lació rivals, es mira­ven intuint el sos­tre del seu cam­pi­o­nat. I les assistències de Cesc, cul­mi­na­des per Güiza i Silva, van fer la resta.