Resultat magnífic, joc preocupant

El Barça va empatar a Stuttgart i l'eliminatòria queda encarrilada a falta d'un partit de tornada en què, com a mínim, ja li val un empat a zero. Amb l'objectiu gairebé complert, queda la preocupació pel joc desplegat pels deixebles de Guardiola, que van signar una primera part horrible.

Ibrahimovic va concretar l'empat en l'única acció que se li pot donar per bona, després de la seva presència testimonial al camp durant la majoria dels minuts.

Una lleu millora i un rival decidit però molt limitat tècnicament van deixar el Barça a tocar dels quarts de final.

Poquíssims integrants de l'equip de Guardiola van aprovar en la visita a Stuttgart. Valdés, com gairebé sempre, alguna cosa de Xavi, el sentit de l'èpica de Piqué... Poc més.

Es desconeix si el Barça passa un moment puntual de falta d'idees. Ahir va perdre tàcticament i, el que resulta més preocupant, li va faltar intensitat per rebel·lar-se davant el que passava.

Márquez és el gran sacrificat de la nit. Va completar un partit nefast, víctima d'algunes molèsties físiques que el van deixar fora del partit en la segona part, i del fet que fa temps que no troba la seva millor versió.

La sorprenent recuperació de Xavi va permetre Guardiola alinear el vallesà com a líder d'una zona ampla custodiada per Touré i Busquets. La presència d'Iniesta a l'extrem esquerre feia una sensació inicial de solidesa. Les credencials presentades pel campió s'estimaven adequades per a un partit de perfil esquerp, que prometia lluita al mig del camp. Només una incidència va canviar el guió previst: el rosari d'imprecisions del Barça. La primera part va ser, probablement, la pitjor de l'era Guardiola, en espera del que dilluns pugui explicar Cruyff. Qui sap si els seus arguments aniran en una altra direcció un altre cop.

Analistes al marge, la imatge que va oferir el Barça durant la primera meitat va resultar difícil de reconèixer. L'Stuttgart no només va viure tranquil en defensa, sinó que va tocar una música molt semblant a la que sol tocar l'equip de Guardiola. Pressionava el rival al mig del camp, tocava ràpidament, feia mal per les bandes i castigava en cada atac. Era el Barça? No, era l'Stuttgart, un equip menor ateses les seves limitacions tècniques, en alguns casos, notables.

Què feia de diferent el Barça per resultar tan decebedor? No trobava les línies de passada perquè no hi havia moviments. No eliminava línies de pressió rival en cap passada interior. No robava pilotes ni atacava col·lectivament. L'Stuttgart, sí. L'entrenador Christian Gross va receptar un mètode tan ancestral com efectiu: amb la pilota controlada, progressar per les bandes; a l'hora de la pilotada, buscar Pogrebniac. El rus va complicar la defensa en cada moviment, per dalt i per baix. Va repartir joc amb criteri i va pressionar la sortida de pilota del Barça.

L'Stuttgart va trobar negoci per la banda de Puyol, massa pendent de la falta de garanties de Márquez, l'ombra del mexicà que ha conegut el barcelonisme. Entre Hleb, Molinaro i Khedira es van divertir fent jugades de dos contra un al capità del Barça, sobrepassat i sense ajudes al lateral dret.

Després d'un parell d'amenaces per la dreta, va arribar el gol per la banda de Maxwell: una centrada precisa de Gebhart va sorprendre Puyol, que va perdre el marcatge de Cacau, autor d'una diana violenta de cap.

El gol va refermar el mètode de l'amfitrió i va deprimir encara més el Barça. Les rèpliques dels alemanys castigaven els catalans. Una mà involuntària de Piqué va desfermar la demanda de penal de l'Stuttgart. No ho era. Però es tractava d'un símptoma: les ocasions, la possessió i el perill eren dels locals.

Valdés va haver d'intervenir davant Cacau, en la primera de les errades de Márquez, que de seguida va tornar a fallar contra Hleb, que va acabar la jugada amb una centrada sense perill. Messi va aturar la dictadura de l'amfitrió fent el primer xut entre els tres pals del Barça. Era el minut 39. Lehmann va fallar en l'aturada i sortosament per a ell, la pilota va tocar el pal i el porter la va poder agafar.

El Barça es va disfressar d'equip alemany per fer l'empat. Una jugada confusa, molt lluitada per Piqué, en possible fora de joc, i la definició d'Ibra a l'àrea petita. Així solen ser les coses en el futbol: un gol impropi dels principis d'estètica que solen presidir totes les accions del Barça. La notícia en el marcador va tenir un efecte terrible per a l'Stuttgart, que es va arronsar i va començar a dubtar. El Barça no ho va aprofitar, que semblava que no tingués benzina quan el partit s'obria com la porta d'una gàbia.

Malgrat les mancances exhibides pel Barça, l'escenari havia canviat. Era fàcil de veure: quan Xavi és el vèrtex de les jugades i reparteix joc a tres quarts significa que les coses han recobrat l'ordre.

El terrassenc va construir una bona jugada amb Messi, que va arribar fins a línia de fons i va exigir el rebuig defensiu.

Després que, a xut d'Ibra, Molinaro desviés amb el colze una jugada de perill, i que Valdés resolgués amb coratge una centrada enverinada a l'àrea petita, el partit es va adormir. El Barça volia que això passés. Un altre símptoma que s'adverteix en l'equip de Guardiola: s'ha aparcat, almenys de moment, els temps en què l'equip atacava sense pietat fins a rematar el rival. Ahir va adormir el partit, calculant el resultat, fent plans per l'endemà, que, avui, resulta preocupant.