A favor de la premsa en paper

Tinc la sort de tre­ba­llar en una ràdio, de col·labo­rar en un pro­grama de tele­visió, de publi­car en un diari digi­tal i d'escriure aquesta columna en paper un cop cada quinze dies. Si alguna cosa he après de tot ple­gat és que els llen­guat­ges i els rit­mes són dife­rents per a cadas­cun dels qua­tre suports. En el cas de la premsa digi­tal, els arti­cles es poden anar reno­vant i modi­fi­car infi­ni­ta­ment fins al punt que pots arri­bar a esbor­rar allò publi­cat. La premsa escrita és menys imme­di­ata però per con­tra manté aquell pres­tigi tan arris­cat de paraula publi­cada, paraula eterna. Dilluns a la tarda va començar a cir­cu­lar la notícia que Alfons Quintà i Victòria Ber­tran havien apa­re­gut morts a casa seva. Després, que tenien un tret cadascú. I més tard, que hi havia una nota. A mesura que s'ana­ven sabent coses també s'anava acos­tant l'hora de tan­ca­ment d'edició, aquell límit horari que cap diari en paper no pot tras­pas­sar. Ha de publi­car allò que tin­gui en aquell moment. I amb tot el rigor, és clar. Per més indi­cis que es tin­gues­sin, a l'hora de por­tar els dia­ris de dimarts a impremta (dilluns a la nit) no es podia afir­mar categòrica­ment que hi havia un assas­si­nat i un suïcidi. No va ser fins dimarts al matí que es van conèixer el con­tin­gut de la nota i les pri­me­res con­clu­si­ons dels Mos­sos que con­fir­ma­ven que sí, que Quintà va matar Ber­tran i que després es va suïcidar. Si volia ser rigo­rosa, la premsa en paper no podia cul­mi­nar l'expli­cació del crim fins l'edició d'ahir dime­cres. Què va pas­sar durant tot dimarts? Que alguns arti­cu­lis­tes digi­tals van ata­car els seus col·legues en paper perquè els seus arti­cles publi­cats no eren prou durs amb l'assassí Quintà. Però és que a aque­lla hora no podien ser-ho! Per més que s'ho ensu­mes­sin, s'havien de cenyir als fets con­fir­mats. I si havia estat un roba­tori? Efec­ti­va­ment va ser un crim mas­clista. Però per sort per al peri­o­disme, aquell dimarts el paper va optar per la veri­tat del moment abans que per la pressa irre­ver­si­ble.