Histèria

Aquestes línies han de servir per destrossar una mica menys el català –com deia l’amic Dalmau a El gran dictat, programa que s’ha perdut perquè el gran públic ha triat gasòfia abans que cultura–. Sentim sovint: “Ets una histèrica!”, “ets un histèric!”. Diu el diccionari actual que la histèria és la “neurosi en què l’excitabilitat emocional i reflexa és exagerada, amb convulsions, paràlisis, al·lucinacions, etc.”. Aquest és l’ús modern –i fals– de la paraula. En un Diàleg de Plató es compara l’úter amb una criatura viva que vaga pel cos de la dona. La patologia, coneguda com a ventre errant, és la font del posterior concepte d’histèria, que deriva de l’antiga paraula grega hystera, ‘úter’. Això vol dir que la histèria és una malaltia rara, una inflamació de la matriu. El mal de mare o la malaltia de la vídua que no mantenia relacions íntimes s’ha transformat (com per art de màgia, com si poguéssim canviar la definició dels mots quan ens passa pels nassos) en una neurosi. No som nimfòmanes pel sol fet de tenir clot. Ara, un atac histèric és una tempesta cinètica, de gran teatralitat, crits, plors i rebecs. Si un home diu a una dona “em vaig enamorar de tu quan et vaig dibuixar”, ella s’esvera i riu. No és una histèrica; està emocionada. Si un home es caga en la quantitat de cretins amb què s’ha de reunir durant el dia, no és cap histèric; està estressat i és home. Ergo, no té matriu, ni inflamada ni desinflamada. Cal parlar bé. Si us atabalen, insulteu, però amb sentit: “Ets un cul d’angúnies”, “sembles una lloca”, “deixa de moure’t com un ventilador”. Et vull tant que em bull, llengua catalana.