Tertúlia de cafè o florit parlament

Quan el silenci d'un minut des­ti­nat a les vícti­mes de la violència mas­clista és tren­cat per la música de Per qualche dollaro in più («La mort té un preu»), com va pas­sar en aquest dar­rer ple de l'any, algú hau­ria de pen­sar que hi ha esce­no­gra­fies que cal reci­clar si no es vol caure en el més pro­fund dels ridículs. La com­po­sició de Mor­ri­cone, amb el llarg i ini­mi­ta­ble xiu­let, qüesti­ona el preu de la mort –i dels minuts de silenci– quan es con­ver­tei­xen en la cari­ca­tura d'ells matei­xos. Queda dit.

Després del musi­cal, el ple­nari agafà impuls i tot fou prou ràpid però no exempt d'algu­nes per­les. La cre­ació de la nova soci­e­tat Bada­lona Cul­tura no féu obli­dar que el pla estratègic encara és en algun calaix i l'apro­vació del pla local de la joven­tut deixà entre­veure alguns oblits, més, la con­trovèrsia la fabricà el regi­dor Fran­cesc Ser­rano (PSC) en par­lar del pres­su­post, quan dedicà qua­tre rat­lles a con­tes­tar al grup d'Ini­ci­a­tiva i deu minuts a expli­car les al·lega­ci­ons de la CUP, grup sense presència al con­sis­tori. Carme Martínez (ICV-EUiA) actuà amb con­tundència, acu­sant Ser­rano de fer tertúlia de cafè, men­tre el ponent d'Hisenda es defen­sava dient que no volia con­ver­tir el ple­nari en un Par­la­ment dels anys trenta. Ser­rano recordà a Martínez que «es pot apren­dre matemàtiques sense ser alumne de vostè», però l'expressió bri­llant de l'eco­so­ci­a­lista, amb les infle­xi­ons de veu necessàries, deixà el ponent en evidència, al mateix temps que anun­ci­ava futu­res pre­gun­tes més con­clo­ents.

Estem en fes­tes nada­len­ques i ningú no vol sang, però l'alcalde Serra tingué una rellis­cada prou greu per haver pogut des­en­ca­de­nar una tem­pesta, quan en el debat ini­ciat per Ini­ci­a­tiva, refe­rent a la pro­tecció de les empre­ses bada­lo­ni­nes en les con­ces­si­ons del pro­jec­tes dels fons esta­tals (FEOSL), Serra afirmà que hi havia empre­ses que fins ales­ho­res pot­ser s'havien bene­fi­ciat de cert tracte a favor. Aquí es vorejà la tragèdia, men­tre Serra inten­tava recon­duir una afir­mació tan poc encer­tada en un moment de gran sen­si­bi­li­tat amb els temes de cor­rupció. Per sort, aquests dies ningú no vol ser gaire dolent.

Per aca­bar, Miguel Jurado (PP) i Car­les Sagués (ICV-EUiA) demos­tra­ren que, quan volen, poden jugar amb la iro­nia i fer-nos el cap­ves­pre més agra­da­ble. Al final, copets a l'esquena, petons i desit­jos de bones fes­tes. Al gener, tots ja tor­na­ran a la pales­tra.