Fàcil

Vidi­ad­har Suraj­pra­sad Nai­paul tenia un nom tan llarg que la gent li deia Vidia. I en els seus lli­bres, sig­nava V.S. Nai­paul, que era una bona manera d’estal­viar espai i d’estal­viar pro­ble­mes a edi­tors, maque­tis­tes, lli­bre­ters i lec­tors. Però ara que ha mort, a les notícies que he lle­git sobre ell li han posat el nom sen­cer: una bona manera que la per­sona que ho ha escrit demos­tri que ella sí que en sap i que, de pas­sada, s’estalviï d’haver de pen­sar una rat­lla més. En gene­ral, però, quan en parlàvem, els que el llegíem dèiem: “En Nai­paul.” Més que res, perquè ningú d’aquesta banda de món pot dir Vidi­ad­har Suraj­pra­sad Nai­paul i, després, voler convèncer els qui l’escol­ten que és (que era) un novel·lista fàcil de lle­gir i d’enten­dre. I és que avui, tant si es tracta de dir un nom, com de reco­ma­nar un lli­bre o qual­se­vol altra cosa, si no sem­bla fàcil, millor que la per­sona que en vol par­lar no s’hi posi. Que en aquest món perquè et facin cas t’han de cap­tar a la pri­mera. La vida esdevé molt més ente­ne­dora així, quan és pla­nera i sen­zi­lla. D’aquí l’èxit de les reli­gi­ons, del mar­xisme i dels filòsofs a les tertúlies. Con­tri­buint a fer que tot ple­gat esti­gui sem­pre a un nivell prou ele­men­tal, hi ha, a més, milers de per­so­nes dis­po­sa­des a escurçar tots els noms llargs o a dir que apren­dre anglès o el que sigui no costa gaire. A favor seu tenen també les tar­ge­tes, els mòbils, les Apps i totes les grans com­pa­nyies, que, com que hi ha massa noms repe­tits, ho fan fàcil fent que ens iden­ti­fi­quem amb una con­tra­se­nya o amb un codi. Em recor­den l’exèrcit en els cam­pa­ments d’abans: la pri­mera cosa que feia era can­viar el nom dels reclu­tes per un número. Sí, a Espa­nya, l’exèrcit ho ha fet també sem­pre tot molt sen­zill. No és estrany, doncs, que ara fa uns dies a Estònia se’ls dis­parés aquell míssil.