La ràdio en català

Fa uns quants anys que escric en aquesta columna i sem­pre he inten­tat evi­tar par­lar de lo meu (expressió man­lle­vada de Nacho de Sana­huja, que ve a la ràdio a par­lar de lo seu). Sem­pre he pen­sat que al lec­tor li interes­sa­ria l’anàlisi de coses rela­ci­o­na­des amb l’actu­a­li­tat més que alguns aspec­tes de la meva vida pro­fes­si­o­nal i, per des­comp­tat, de la per­so­nal. Això ha des­lliu­rat el lec­tor que els clavi la tabarra sobre com de bo és Bruce Springs­teen, com de bonic és Sant Cugat i com d’irra­ci­o­nal és ser del Barça. Aquesta prudència per no bar­re­jar aquesta columna amb tot això ha fet també que rara­ment hagi par­lat de la ràdio. No només de RAC1, que també, sinó de la ràdio en gene­ral. I de la cata­lana en par­ti­cu­lar. I això és una petita injustícia perquè a vega­des cal tenir una mica menys de manies i pre­su­mir d’allò que fun­ci­ona. Segons l’EGM que va sor­tir ahir, les ràdios gene­ra­lis­tes en català sumen més d’un milió i mig d’oients. No és una xifra aïllada, és una xifra que con­firma una tendència que fa temps que va a l’alça. A totes elles cal afe­gir-hi les ràdios temàtiques (com les musi­cals o les infor­ma­ti­ves) i el número s’enfila així fins als més de dos mili­ons de per­so­nes que cada dia escol­ten i sen­ten la ràdio en català. Ara mateix soc incapaç de detec­tar cap altre àmbit de l’ús social d’una llen­gua en què el català demos­tri tenir aquest vigor. Això, que si estem pes­si­mis­tes diu molt del marge de millora del català, és una joia que cal pre­ser­var perquè també repre­senta un oasi de nor­ma­li­tat que no es troba en altres face­tes. En un moment en què una part simbòlica del país està judi­ci­a­lit­zada, pot­ser convé recor­dar que només un 8% de les sentències de jut­jats cata­lans estan fetes en català. És una manera molt gràfica de demos­trar que, per dei­xa­desa o per volun­tat, la justícia espa­nyola està –per ser fins– des­con­nec­tada de la rea­li­tat social de Cata­lu­nya. No així la ràdio, que té la par­ti­cu­la­ri­tat de ser la segona (a vega­des la pri­mera) veu que escol­tem quan ens aixe­quem al matí. I que per molts anys.