Pandèmia i control

En unes soci­e­tats tan com­ple­xes i ato­mit­za­des com les occi­den­tals, els epi­so­dis d’emergència gene­ral, com la de la Covid-19, plan­te­gen als gover­nants dile­mes fona­men­tals per al con­trol d’unes pobla­ci­ons poten­ci­al­ment explo­si­ves. L’actual ha posat de mani­fest la cen­tra­li­tat (encara) dels estats naci­o­nals. És una crisi pla­netària, sí, però ges­ti­o­nada pels governs “naci­o­nals”. Hi ha un tipus de con­trol impres­cin­di­ble en situ­a­ci­ons d’emergència: el con­trol de la infor­mació/desin­for­mació. Els governs han hagut de pren­dre opci­ons deter­mi­nants sobre la cir­cu­lació de la infor­mació d’interès públic. Pren­guem com a exem­ple el cas més pròxim, l’espa­nyol.

Al meu parer, l’ope­ració de con­trol de la infor­mació del govern del PSOE-Podem s’ha basat en qua­tre vec­tors prin­ci­pals. El pri­mer: cen­tra­lit­zació de les fonts primàries d’infor­mació. El govern mar­gina de les deci­si­ons els altres actors polítics (governs autonòmics) i soci­als (sin­di­cats, etc.), pla­ni­fica secre­ta­ment mesu­res i timing, aplica un 155 light per impe­dir la gestió des­cen­tra­lit­zada, reté les dades quan li convé, etc. Segon: magna ope­ració de comu­ni­cació política. Rodes de premsa quo­ti­di­a­nes amb simu­lació de pre­gun­tes ober­tes; dis­cur­sos direc­tes a càmera, del rei, del pre­si­dent Sánchez, dels minis­tres; cam­pa­nya ins­ti­tu­ci­o­nal (“Este virus lo para­mos uni­dos”); espec­ta­cu­la­rit­zació de cer­tes mesu­res (UME); mili­ta­rit­zació del dis­curs (“tots som sol­dats”; “eco­no­mia de post­guerra”); tri­om­fa­lisme de Sánchez, etc.

El ter­cer vec­tor, no menys impor­tant, ha con­sis­tit en l’ocul­tació interes­sada de la mag­ni­tud de la crisi. A part de la con­fusió sobre la veri­ta­ble evo­lució de l’epidèmia i de pro­me­ses incon­cre­tes i/o no com­pler­tes, s’han pro­di­gat infi­ni­tat de dades tècni­ques i de xifres irre­lle­vants per ocul­tar l’abast real de casos, de sani­ta­ris infec­tats i de vícti­mes; el 13 d’abril, Espa­nya era el pri­mer país al món en ràtio de morts: 38,0 per 100.000, al davant d’Itàlia (33,9), França (22,4), els EUA (7,2), Ale­ma­nya (3,9), l’Iran (5,6) o Corea del Sud (0,4). Final­ment, un vec­tor recu­pe­rat: el fac­tor tele­visió com a gran “canal naci­o­nal”. El govern ha jugat a fons la carta de la tele­visió –de les tele­vi­si­ons, les “naci­o­nals” en pri­mer lloc– com a mitjà cen­tral d’emissió d’ordres i con­sig­nes, amb la col·labo­ració entu­si­asta de les pri­va­des del duo­poli Medi­a­set i Atres­me­dia, grups ja “sub­or­nats” per Sánchez amb la gra­ti­fi­cació de 15 mili­ons.

Cert, con­tra l’ope­ració de con­trol s’han alçat mol­tes veus a través de mit­jans inde­pen­dents i gràcies a les xar­xes dels indig­nats. Però l’objec­tiu del con­trol infor­ma­tiu es manté, no sols per induir a un deter­mi­nat com­por­ta­ment tots els actors de la “nació”, sinó també de pas­sada jus­ti­fi­car la gestió de la crisi i pre­de­ter­mi­nar la intenció de vot per a la pròxima crisi política. Perquè no cal des­car­tar el fracàs de l’ope­ració de con­trol. La mag­ni­tud de la tragèdia hispànica és tan òbvia que difícil­ment el govern espa­nyol podrà dis­si­mu­lar més la seva incom­petència.