Pena de mort

O pena capi­tal, segons el llen­guatge jurídic. Que­den pocs estats al món que con­si­de­rin que tenen el dret a treure la vida als con­ciu­ta­dans. Entre ells des­ta­quen els estats àrabs del Golf, tan amics dels reis d’Espa­nya i de Flo­ren­tino Pérez. És clar que aquests estats també con­si­de­ren que ja n’hi ha prou tallant-los el braç amb una des­tral a la plaça pública, davant d’un públic interes­sat en aquests espec­ta­cles tan edu­ca­tius. Tots morim, al cap i a la fi, però algu­nes vega­des la mort s’avança no natu­ral­ment, per acci­dents o per la infecció del coro­na­vi­rus. En el cas de la pandèmia, la pena de mort s’ha apli­cat a milers de per­so­nes que no se la merei­xien perquè no havien fet res de mal. El virus ha viat­jat sense tenir en compte fron­te­res ofi­ci­als, races, el color de la pell o el nivell de cul­tura de l’infec­tat, i ens està donant una lliçó d’huma­ni­tat, gràcies a la qual es veu molt clar que tots els homes i les dones som iguals davant del virus, davant dels gover­nants o davant de Déu, els qui hi cre­iem.

A casa nos­tra, la pandèmia ha creat tres tipus de reac­ci­ons: els qui tenen un parent o amic pro­per que ha mort per la infecció o ha estat a punt d’anar a veure sant Pere; els qui no tenen amics ni parents infec­tats però que són ciu­ta­dans intel·ligents amb sen­tit de res­pon­sa­bi­li­tat, que fan cas de les nor­mes dona­des pels ser­veis públics; i aquells que es miren el virus de lluny, que han tin­gut la sort de poder viure’n al marge i que quan els ofe­rei­xen la mà aga­fen el braç sen­cer i no fan cas de les nor­mes de les auto­ri­tats. Alguns poden pagar cara aquesta acti­tud i també ho poden fer pagar car als qui fan bon­dat i no han bus­cat la infecció o la mort.

Però l’arti­cle està dedi­cat espe­ci­al­ment a aque­lles per­so­nes a les quals s’aplica la pena de mort en forma de dei­xar-los morir de fam o de pobresa extrema: algu­nes d’elles ocu­pen alguns nuclis a casa nos­tra, però sobre­tot les tro­bem en enor­mes zones del Ter­cer Món.

És una lliçó tan clara, la que rebem ara, que qui no la veu és que no la vol veure. No pot ser que el pla­neta Terra –ja em per­do­na­ran, però estic relle­gint Asi­mov– tin­gui mili­ons dels seus habi­tants al con­ti­nent africà, en una bona part del con­ti­nent asiàtic, a l’Amèrica cen­tral i a la del sud, que moren perquè no tenen men­jar o perquè s’han fet un tall a la cama, se’ls ha infec­tat i han rebut la pena de mort perquè no tenen antibiòtics. Les desi­gual­tats són esbor­ro­na­do­res. He tin­gut la sort o la desgràcia de viat­jar per l’Àfrica sub­sa­ha­ri­ana, del desert i de la jun­gla, i sé de què parlo. Els seus governs, dic­ta­to­ri­als o amb una apa­rença de democràcia –una situ­ació política rega­lada per les potències colo­ni­als euro­pees–, manen sobre una població deses­truc­tu­rada i amb un nivell de cul­tura baixíssim.

Qui aplica la pena de mort a aquesta gent? En alguns casos, els matei­xos governs, com a resul­tat d’una tra­dició pri­mi­tiva. Però en la majo­ria dels casos la res­pon­sa­bi­li­tat és dels països rics o, si voleu, rela­ti­va­ment rics de la resta del món. Jef­frey Sachs, un eco­no­mista que espero que rebi el Nobel, diu que la fam al món es podria fer des­a­parèixer amb l’1% del PIB brut dels països que es diuen civi­lit­zats. Al marge de diners, cal­dria apor­tar-hi cul­tura i ense­nya­ment, com si es tractés de fills petits, i amb orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals al davant. Si després de la Covid-19 no ho fem, no tenim perdó. Que no es digui que no apli­quem la pena de mort.