Llums i ombres

Les ciutats presenten contrastos fruit de la composició social dels barris i de la consideració que els governs locals atribueixen a les necessitats dels seus ciutadans. Podem pensar, i amb poc marge d’error, que els càlculs electorals estan al darrere de les polítiques d’intervenció quan se sobrepassa l’equador de la legislatura. És típic abaixar o contenir impostos quan queda un any per a les eleccions i apujar-los l’any següent així com fer obres al carrer com seria l’asfaltat. Però la pandèmia ha creat canvis en els valors i en els sentiments cap a la cosa pública que han tapat les vergonyes de la gestió municipal. Res té ara el valor que abans tenien la neteja, l’aparcament, la circulació, la seguretat, el manteniment de voreres, carrers, enllumenat, jardins i, en canvi, propostes que aparentment en tenien menys, de valor, transitòriament, ara en tenen més. Els espais oberts, lliures per circular, les distàncies de seguretat, l’exercici físic o les terrasses dels bars han pres un protagonisme temporal. Les ombres de la ciutat són alhora llums quan podem passejar tranquil·lament per carrers ombrejats, on la llum del sol traspassa veladament el fullam atapeït de les copes del seu arbrat que ens protegeixen del sol. Carrers com l’avinguda Canalejas o el tram de Pare Claret entre Joan Maragall i Ultònia ens transporten a qualsevol indret de les Guilleries o de les Gavarres. Fa goig passejar-hi en un dia de primavera. Però veiem les altres ombres, les obres eternes de la ciutat, els contenidors plens a rebentar, escocells i racons amb matolls que han crescut al seu aire en temps de confinament talment com si la ciutat hagués acomiadat els serveis de neteja, de recollida de residus o d’endreça del mobiliari malmès. Obres pendents de fa anys tenen els seus projectes dormint el son del just a l’espera que una força major incrementi costos i responsabilitats. Uns pressupostos participats –ai, això de la participació que les associacions s’han cregut, innocents– que es deixaran de costat per dedicar aquestes partides a necessitats d’atenció social que bona falta fan. Ai, aquells que es creuen que alguna vegada això del “posa cullerada al teu barri” ha funcionat. Ai, si veiéssiu com han quedat els jardins més arraconats del centre vital, plens de matolls selvàtics envoltats de voreres amb panots trencats. Ai, aquells que us pensàveu que els impostos municipals es demorarien o que es reduirien proporcionalment per la crisi econòmica. Han caigut tots com sempre, sense endarreriments. La caixa no falla.

Sembla que ara toca explicar el que es fa: pintar un pas de vianants, posar en marxa un parc infantil al Jardí de la Infància amb jocs intel·ligents, fer obres a Germans Sàbat, tallar el carrer Barcelona, i deixar per acabar unes obres al carrer de la Creu des de fa mig any. Explicar i explicar bé és l’assignatura pendent dels polítics, també dels de casa nostra. Els missatges només arriben als que estan conscienciats i no als col·lectius més irresponsables que no es miren ni la televisió local ni escolten la ràdio ni es llegeixen els tuits de l’alcaldia. Qui controla els bars que no compleixen les distàncies de seguretat i les aglomeracions de clients? N’hi ha. Cal anar a passejar-se i parlar amb els clients de les noves terrasses en lloc de fer-ho per barris deixats de la mà de Déu on s’acumula la misèria? Com es retornarà a la situació anterior en l’ús de l’espai públic quan tot torni, si torna, la nova normalitat? Quan tindrem un pla general que reguli les noves necessitats de la ciutat en lloc de fer quatre intervencions sense sentit de permanència? En definitiva, ens preguntem, què s’ha fet i pensat durant aquests darrers tres mesos i mig?