‘Apocalypse now’...?

Els fidels de la confessió cristiana autoanomenats “lectors de la bíblia” ara no passen casa per casa, per culpa de la pandèmia. Ara telefonen i inviten a llegir un passatge de la Bíblia prèviament escollit. Com que tendeixo a interessar-me per temes escatològics (primera entrada del diccionari, ep!), els rebia a casa i la fèiem petar sense més transcendència. Ara parlem per telèfon i la cosa ha canviat. En lloc de paradisos terrenals i tota mena de bonòries derivades de la Bíblia, es toca més la fi del món. Saben o creuen que un dia Déu decidirà interrompre la vida terrestre, serà la fi del món, i sospiten si no és arribada l’hora. La Covid-19 podria ser –diuen– un gran símptoma admonitori.

Per al cristianisme, la fi dels temps és el final de la història. Bé o malament, la humanitat ja ha fet el seu paper, es passen comptes i s’entra a la vida eterna. En la perspectiva de creient, aquest final sembla que hauria de ser una gran esperança en lloc d’una espera angoixant, perquè el darrer i més humil dels creients pot arribar a estar convençut que la mort és només un trànsit. Però sembla que no és pas ben bé així. Els “lectors de la bíblia” remeten ara a la lectura de l’Apocalipsi. En aquest llibre, el mar es converteix en sang i els estels cauen del cel, els animals es llancen al pou de l’abisme i la Gran Bèstia sorgeix del mar. El nostre món profà no és gens sensible a tot això, però té les seves pors apocalíptiques: pluges àcides, residus nuclears, forat de la capa d’ozó, canvi climàtic... i ara la por d’aquest cony de virus també fa alçar veus d’ací i d’allà, com a presagi d’un inici de la fi de tot plegat.

Però la funció de l’Apocalipsi no és pas parlar de la fi del món, seria una lectura herètica. El llibre de sant Joan explica com s’acabarà el món, bé i que el problema és un altre. El seu missatge essencial és certificar-nos que el regne universal de Déu ja és aquí, sempre ha estat aquí. És un llibre ambigu amb desesperació i esperança. M’agafo al que diuen els astrofísics: que l’univers existeix des de fa tres-cents milions d’anys (“Exacte!” –exclamaria Josep Pla–), i potser encara existirà centenars de milions d’anys més. Tot i que el futur és un fantasma amb les mans buides: promet molt, però no té res.