El cas Loran, un absurd

Sembla una broma que en aquest punt de la democràcia (per anomenar d’alguna manera el sistema al qual estem subjectes) encara hi hagi departaments del govern de l’Estat que portin a terme operacions com la de la subhasta (i venda) de la base Loran de l’Estartit i de l’antiga bateria d’artilleria de la punta Milà. En ple terreny de l’actual Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, fa més de vint-i-cinc anys que hi ha les instal·lacions ruïnoses del que, en un altre temps, va ser una base nord-americana d’emissions, la Loran (Long Range Navigation).

Els militars de la guarda costera dels Estats Units, que quan van començar les emissions, el 1962, havien estat rebuts amb bons ulls per la població en general, van deixar-ho tot el 1995, perquè la tecnologia que utilitzaven havia quedat obsoleta i allà ja no hi feien res. Els terrenys havien estat expropiats per l’Estat a l’Ajuntament de l’època, a finals dels anys cinquanta del segle XX, a canvi d’uns diners (d’acord, llavors va anar bé ingressar els calerons a les arques municipals) i, ara, el Ministeri de Defensa ha volgut recuperar, amb escreix, el que hi va invertir. Uns 400.000 euros, n’han tret. A veure, a qui se li acut? En ple sarau de recuperació d’espais naturals malmesos, de prohibicions d’edificar prop de la costa i amb les boques dels polítics plenes de recomanacions a favor de no malmenar l’entorn, sinó integrar tot el que es pugui a la natura, des d’uns despatxos de Madrid decideixen passar-s’ho tot pel forro i tirar milles.

I la Generalitat no pensa donar cap resposta a les peticions del govern local pel que fa a utilitzar el dret de retracte sobre l’operació i adquirir els terrenys, per després revertir-los al municipi?

El ciutadà francès que ha comprat la base Loran i els seus terrenys, unes 35 hectàrees, ho ha fet tot segons la llei. Aquí, res a dir. Però, ja sap que ho tindrà molt pelut per fer-hi alguna cosa? Diu que hi vol viure i fer-hi un museu.

L’oposició, tant del govern municipal com de les organitzacions de defensa del territori, està servida. Serà un déjà-vu, en matèria de protecció d’espais naturals, i embolica que fa fort! Tot plegat, un absurd que evoca èpoques passades que ningú voldria haver de tornar a viure. S’hi han ben lluït!