Les decisions errònies

Hi ha motius per a la pre­o­cu­pació. Indi­vi­du­al­ment i humana estem pas­sant pel pit­jor moment. Des del 2008 s’han succeït un con­junt de cri­sis enca­de­na­des que arri­ben al nos­tres dies amb con­seqüències sobre les nos­tres vides. I els polítics no tro­ben el punt d’equi­li­bri neces­sari en les seves deci­si­ons. A gran escala, l’esca­lada del preu dels car­bu­rants per la guerra d’Ucraïna, el preu de l’ener­gia i les deman­des dels sec­tors edu­ca­tius, del trans­port i pro­duc­tiu expres­sen el males­tar acu­mu­lat durant aquests dar­rers anys. A petita escala, en política local, patim una paràlisi d’actu­a­ci­ons en matèria d’infra­es­truc­tu­res, d’acció social i d’atenció al ciu­tadà que ens hau­ria de pre­o­cu­par. A Girona, igual es parla de muni­ci­pa­lit­zar deter­mi­nats apar­ca­ments soter­rats per afa­vo­rir la mobi­li­tat, com d’un sis­tema arti­cu­lat d’acces­si­bi­li­tat entre muni­ci­pis de la corona metro­po­li­tana sense que hi hagi un debat previ i sense una pla­ni­fi­cació glo­bal que asse­guri la via­bi­li­tat dels pro­jec­tes. Una visió limi­tada i de recor­re­gut imprecís que sem­bla que no té en compte ni el moment econòmic ni una idea dels muni­ci­pis que volem. I a tot això què ens diu la ciència. En un recent estudi publi­cat a la revista Nature Human Beha­vi­our, la pre­dicció i les deci­si­ons per posar en acció les idees sor­gei­xen de la com­petència entre dos pro­ces­sos d’apre­nen­tatge paral·lels, la pre­dicció com a “actor” per una banda i la pre­dicció com a “espec­ta­dor” de l’altra. Si la com­pa­ració es dese­qui­li­bra a favor d’una opció, la res­posta es des­con­trola. Les deci­si­ons dels nos­tres repre­sen­tants polítics estan sot­me­ses als efec­tes dels dos pro­ces­sos men­tals. Neu­rològica­ment, quan es pre­nen deci­si­ons impor­tants, aques­tes es deter­mi­nen com­pa­rant el model ”d’actor”, diu l’estudi, amb el model ”d’espec­ta­dor” sobre un deter­mi­nat pro­blema. Els errors de càlcul pro­ve­nen per la subes­ti­mació de les con­seqüències, sigui per la incom­petència política o per l’impuls incons­ci­ent d’agra­dar-se a un mateix. La pri­mera no té solució i la segona genera estrès i ansi­e­tat afe­gi­des, amb can­vis en els nivells d’oxi­gen de les àrees fron­tals i pre­fron­tals del cer­vell, fet que pro­voca que es posin més en el model “espec­ta­dor”, en el que els agra­da­ria veure, que en el model del que podria pas­sar o “actor”. Així, els que manen i que viuen en la “seva” bom­bo­lla aca­ben gene­rant les con­seqüències que final­ment tots aca­ba­rem pagant.