No transgredir

Durant molt temps la gent amb fills i responsabilitat educadora ha pensat que la factoria Disney era una aposta cinematogràfica segura, que defensava els valors familiars i socials que es corresponien amb una certa ètica, compartida i defensada, pressupòsit del mateix manteniment de l’ordre. Qui no recorda els missatges de solidaritat en la història del boy-scout i el vell que ens brinda Up? O els de resiliència i superació en la història futurista protagonitzada pel robot Wall-E? I sobretot, la lliçó magistral sobre lideratge, sentit de la responsabilitat del poder i distribució equilibrada de rols socials que transmet El Rei Lleó? Cada anada al cinema era per als pares conscients de la necessitat de formar els seus fills amb una nova dosi de satisfacció: d’una tacada, lleure distret i lliçó de principis. Què més es podia demanar? Ja per a generacions anteriors havia estat la millor màquina de producció d’uns certs rols que ara, però, semblen superats: la princesa rescatada pel príncep valent, o la victòria del bé sobre el mal en forma de negra bruixa vençuda per la blanca presència de la fada.

Passat el temps i canviats els missatges dominants, es pot dir que Disney es manté en la mateixa tònica. Comencen a aparèixer heroïnes impensables, colors de pell mai vistos en els protagonistes i orientacions sexuals que alguns diuen que es poden remuntar fins i tot als cossos trobats a Atapuerca. Així, i vistos els canvis, la pregunta que cal fer-se és si es tracta de la transmissió de valors o de la conveniència comercial de l’empresa i de quina repercussió té sobre la qualitat de les pel·lícules i la consistència dels missatges.

És ben conegut que l’únic Iron Man cinematogràfic que està a l’altura del còmic en què s’inspira és el primer. Justament el que no va produir Disney. També s’acumulen les crítiques respecte de les noves pel·lícules que intenten allargar fins a l’extenuació la saga de Star Wars. Pulsions edatistes o filofeministes encaixades amb calçador en detriment dels missatges profunds i permanents de les històries originals. Personatges que han de cobrir tot l’espectre de colors de pell per acontentar minories (o majories) que abans no s’havien visualitzat a la pantalla, o que, si ho feien, no contribuïen a una imatge positiva de les seves comunitats o grups.

Però no TAN sols a Disney s’ha produït aquest canvi on la comprensible necessitat de mantenir i incrementar la recaptació a la taquilla està pagant un preu en relació amb la funció essencial que el cinema té en la transmissió dels codis culturals i valors d’una societat. Ara Amazon ha comprat Metro Goldwyn Mayer, i a causa d’ aquest canvi hom s’albira que pot passar qualsevol cosa amb l’agent 007. Segur que com li ha passat a la Sireneta, por canviar de sexe, de color de pell, o d’orientació sexual, no sigui que una dona negra bisexual –també serà grossa, per fer feliç la ministra d’Igualtat?– se senti menystinguda, discriminada i invisibilitzada, el que vol dir que no emet el missatge de valors del nostre temps. Ja hem vist com fins i tot Beyoncé ha hagut de canviar la lletra d’una cançó perquè emprava un terme mèdic referent a una discapacitat neurològica en el sentit metafòric que des de sempre circula en el llenguatge vulgar. La mateixa companyia que compra una productora de cinema per emetre missatges de correcció aquests dies ha estat multada per subcontractar els seus transportistes per tal de rebaixar-ne el cost, sense recordar les condicions de precarietat a què sotmetia els treballadors que, amb samarreta i furgoneta retolada amb el nom de l’empresa, no tenia directament en nòmina. Hipocresia empresarial i hipocresia artística que semblen anar de bracet de manera cada cop més evident. I no sols en les grans companyies, sinó també entre els artistes que les nodreixen.

La iconoclàstia de Rosalia és tan petita com la de Bezos, i en canvi pel seu grau de transgressió, els artistes dels anys vuitanta ara probablement serien víctimes de la cancel·lació a què la massa, a través de les xarxes socials, sotmet el discrepant. La fórmula és transgredir en allò que es permet transgredir, que és tant com dir que no es pot anar contra corrent. Transgressor hauria estat veure Colau en una festa al costat de Rafael, i no de la mà dels candidats a esclaus de les grans companyies farmacèutiques. Però probablement fins i tot això que dic pot ser anatema. Esperem que passi desapercebut en aquest mes d’agost en què ens van ordenar abaixar l’aire condicionat.