Qatargate

No vull afegir-me a creure que tots els polítics són uns corruptes. N’he conegut molts i n’hi ha de sacrificats i honestos que es deixen la pell per les seves idees i en benefici del bé públic, malgrat que l’actual panorama va deixant un regust de sospita permanent. L’última sensació d’això la veiem en la trama de corrupció que colpeja el Parlament Europeu, que obre espai per afirmar que “tots són uns xoriços”. L’afirmació no seria correcta perquè és un tema concret que s’espera que no vagi a més i que la trama que facilitava privilegis presumptament a personatges del Marroc i Qatar per importants sumes de diners es pugui desmantellar. Un escàndol que no és menor i que colpeja les institucions europees i en concret una de les vicepresidentes, la grega Eva Kaili. L’afer dels suborns de Qatar desmoralitza i permet veure que pagant, sant Pere canta i que amb diners es pot influir al Parlament Europeu.

A Catalunya hi ha grans defensors de l’europeisme que confien en la institució i que creuen, com deia el clàssic, que “Espanya és el problema i Europa, la solució”. Persones que des de sempre han mirat nord enllà i que estan preocupades i que no creuen que sigui suficient haver destituït la vicepresidenta. El Qatargate ha de suposar un abans i un després per a unes institucions que han volgut ser un referent de l’alta política. Les conseqüències són molt serioses. A banda de posar la mà al calaix, està en joc la confiança envers les institucions en un moment en què la política està mancada de credibilitat. El Qatargate no és un afer per lucrar-se uns quants diputats, és un afer d’una alta perillositat que porta a malpensar que la política ha arribat a grans nivells de degradació, tot i que cada dia s’estan fent més reformes per millorar-ne la transparència i el control que hi ha d’haver entre parlamentaris amb grups de pressió i organitzacions de països de fora de la Unió Europea. És una llàstima per a qui creu en l’enfortiment de les institucions europees com a solució.