Quan era estudiant de secundària, un dia la professora de ciències socials ens parlà de les relacions entre Catalunya i Espanya. Donat que aquestes relacions mai han estat bones, sinó de submissió de Catalunya, la majoria dels companys de classe es mostraren favorables a la independència de Catalunya. Un company va dir no ser-ne favorable al·legant: “Tendremos que aprender catalán.” Per a ell qualsevol cosa, per dolenta que fos, era millor que “aprender catalán”. Amb els problemes de Rodalies passa el mateix. Les comarques limítrofes a Barcelona, que són les que pateixen dia sí dia també les avaries de Rodalies, són les que més voten els partits contraris, o reticents, al traspàs integral de Rodalies: el PSC, el PP i Vox. És innegable que la independència de Catalunya suposaria un gran salt qualitatiu per a tothom. Es deixaria de patir un dèficit fiscal, o espoli, de 22.000 milions anuals. Això és un 10% del PIB i suposa uns 7 euros diaris per cada català. Sigui independentista o no. Per tant, no ens ha de sorprendre que la majoria d’usuaris de Rodalies no es queixin mai perquè, per a ells, és molt millor mantenir el DNI espanyol que millorar substancialment, i en tots els àmbits, la seva qualitat de vida, i la dels seus fills. I no fos cas que haguessin de parlar català.