Cinquanta anys

Aquest dimarts pas­sat va fer cin­quanta anys que Joan Alsina Hurtós va morir assas­si­nat a Xile, arran del cop d’estat de Pinoc­het. Entrà al Semi­nari de Girona el 1953, quan en tenia onze, i jo hi vaig entrar dos anys després, quan en tenia deu. Ell anava dos cur­sos enda­vant i, com que en aque­lla santa casa els de baix sem­pre ens fixàvem en els de dalt, en Joan Alsina era un dels que nosal­tres admiràvem o quasi. En certa manera ens emmi­rallàvem en els com­panys dels cur­sos supe­ri­ors, perquè eren vete­rans, perquè sabien millor que nosal­tres què calia fer i dir o callar en cada cir­cumstància d’aque­lla fer­renca i tan regla­men­tada vida comu­nitària cro­no­me­trada, espar­tana, feta de pri­va­ci­ons i dis­ci­pli­nes. En Joan, a qui pre­fec­tes i supe­ri­ors ano­me­na­ven sem­pre Alsina Hurtós, perquè hi havia altres “Alzi­nes”, no sobre­sor­tia pas en gaire res pel que fa a con­ducta: dis­cret, més aviat callat i, com més o menys tot­hom, es devia esforçar perquè la família, el senyor rec­tor del poble i tot­hom que calgués, tingués una bona noció i judici del com­por­ta­ment en la seva vida comu­nitària. Quan vaig entrar, ell feia ter­cer. Als de pri­mer ens deien els pri­ma­ris, i això com­por­tava una dosi de menys­preu sub­ja­cent, perquè pri­mari volia dir ele­men­tal, mec, poc cul­ti­vat, pre­pa­ra­tori. Era un qua­li­fi­ca­tiu que nosal­tres apli­caríem l’any següent als aca­bats d’ingres­sar; per tant només calia espe­rar, pren­dre-s’ho amb santa resig­nació i anar espe­rant per fer córrer l’argu­ment.

Aquesta set­mana, a Figue­res l’han recor­dat amb una missa i un acte a la plaça de la Soli­da­ri­tat, prop del monu­ment dedi­cat a la seva memòria i a la d’en Joa­quim Vall­majó de Navata, també semi­na­rista a Girona, mis­si­o­ners empor­da­ne­sos morts, a Xile i a Ruanda, perquè defen­sa­ven els drets humans més ele­men­tals. A en Joan, abans de rebre una ràfega de metra­lla­dora i ser llançat al riu, el van apa­llis­sar bru­tal­ment. En Joa­quim va ser detin­gut i mai més hi ha hagut cap indici d’ell. Els recordo: en Joa­quim sem­pre estava som­ri­ent, con­tent, sem­blava una font que rajava. I en Joan era sen­zill i bon­homiós, de tarannà més aviat pagès.

Qui ens ho havia de dir, en aquells cin­quanta del segle pas­sat, que aca­ba­rien donant la vida pels altres i con­ver­tits en màrtirs que van esti­mar per viure i van viure per esti­mar.