Topònims remeiers

En ofe­rir-me el lli­bre, l’home s’excusà: “No cal que se’l lle­geixi, és molt avor­rit, sap? Pren­gui-se’l només com una mos­tra d’amis­tat.” Era un volum grui­xut, de qua­tre-cen­tes pàgines, que duia aquest títol: Toponímia del terme muni­ci­pal de Vila­llonga de Ter. Molt ben edi­tat per la Fun­dació Sal­va­dor Vives Casa­ju­ana. El qui me’l donà era el mateix autor, Ramon Amigó Anglès.

Quan tro­bes una per­sona que ha dedi­cat anys a una tasca d’inves­ti­gació d’aquesta mena –reco­llir els noms de lloc d’un terme muni­ci­pal–, que exi­geix tanta dedi­cació, tanta paciència i tanta fe en allò que hom fa, i al cap­da­vall te’n parla sense inflor ni vani­tat, és difícil de no com­moure’s. Els qui tre­ba­llem més de cara al públic tenim l’obli­gació moral d’apro­fi­tar aques­tes oca­si­ons per a retre home­natge als qui fan feina cul­tu­ral des d’unes trin­xe­res tan poc espec­ta­cu­lars, però tan civi­lit­za­des. Dedi­car hores i diners a pre­pa­rar i edi­tar un volum de toponímia local seria l’indici d’una comu­ni­tat que ha tor­nat a ser “rica i plena”, si no calgués llui­tar pel català al car­rer, pel català a l’escola, per la premsa en català… Però dei­xem-ho.

El senyor Amigó –i més d’un lec­tor del diari, suposo– es que­darà parat si li dic que m’he lle­git el seu lli­bre de cap a peus. El lli­bre és, sen­zi­lla­ment, una llista orde­nada i docu­men­tada de dos mil topònims: Can Cor­taló, el Tor­rent de Xori­guera, La Font de la Bar­quera, etc. Hi ha poques coses que m’apas­si­o­nin tant com lle­gir noms de lloc: és com lle­gir un poema popu­lar escrit al llarg de gene­ra­ci­ons per la gent anònima. Dits en veu alta, aquests noms aga­fen un dring i un per­fum que no tin­dran mai els mots que nosal­tres puguem inven­tar. I molt d’ells t’obli­guen a atu­rar-te, a mera­ve­llar-te, a medi­tar o fan­ta­si­e­jar sobre el seu ori­gen. Que n’és de bonic que d’un car­rer se’n digui el Car­rer d’Allà Enllà” o “de n’Enllà”! Noms tan sor­pre­nents com “Ca Lagartífol” o tan sabo­ro­sos com “Ca la Lores de Ca la Tarana” o “Can Met Qua­resma”! El Pla de les Pas­te­res, la Pedra dels Tres Bis­bats, el Camp del Frare, la Devesa de la Ven­tosa, el Camp de l’Herba Sana, la Jaça de la Vacada, el Clot de la Burra Vella, el Camp del Llamp... Són noms que docu­men­ten els fets vis­cuts per l’home damunt la terra. Voleu dos topònims més ben apa­re­llats i més tes­ti­mo­ni­als que Ca n’Huguet Nou o dels Amos, i Ca n’Huguet Vell o dels Maso­vers?

Però con­fesso que el meu vici és tan arre­lat que fins i tot pres­cin­deixo, sovint, del sig­ni­fi­cat dels mots, i els lle­geixo com si for­mes­sin una lle­ta­nia vàlida per ella mateixa, pel so i el ritme de la pura matèria lingüística: Can Bar­rus­cla, Can Bigoi, Can Cerola... Cal Cor­der, Can Cuera, Can Jepot... Can Matossa, Cal Monjo, Can Pep Xec... Can Que­rola, Can Xam­bra, Can Xecó... És una manera de des­in­to­xi­car-se de les “infras­truc­tu­res”, “les nor­mes pro­gramàtiques”, “les incidències a nivell trans­fe­ren­cial”... Res, home: Can Pere­pau i Ca l’Eugas­sera. Reci­teu-ho en veu alta –el Tor­rent d’en Naret, el Quintà de l’Ala­bau– i no tri­ga­reu gaire –Can Pas­sa­vent, el Pla de les Per­dius– a sen­tir-vos en pau i recon­for­tats.