L’home artista

Podria recor­dar els per­so­nat­ges inter­pre­tats per Gérard Depar­dieu i no aca­ba­ria mai d’elo­giar la presència, el talent, la cre­di­bi­li­tat de l’actor, encara que hagi fet de tot i a vega­des films peno­sos: des de l’Olmo de Nove­cento al mèdium que deixa badada Juli­ette Binoche a Un beau soleil interi­eur, pas­sant pels ena­mo­rats dels seus films amb Truf­faut i, sens dubte, aque­lla força amb què encarna el Cyrano. També recordo que una nit a Pera­lada, men­tre l’actor lle­gia com si res unes car­tes d’amor a una dona mai vista, vaig creure que no havia sen­tit mai una veu tan sen­su­al­ment hipnòtica.

No necessària­ment, doncs, no sepa­rem l’home de l’artista aque­lles per­so­nes que cre­iem que deu ser per alguna cosa que Depar­dieu ha rebut en els dar­rers anys nom­bro­ses acu­sa­ci­ons d’asset­ja­ment, agressió sexual i vio­lació. En canvi, no és clar que, tot i que exi­gei­xen que es faci, ho sepa­rin els seus defen­sors acèrrims, començant pel pre­si­dent Macron i pas­sant nota­ble­ment pels sig­nants de la tri­buna publi­cada a Le Figaro (“No esbor­reu Gérard Depar­dieu”) que va escriure l’ultra­dretà Yan­nis Ezzi­adi. Apel·lant a la geni­a­li­tat de l’actor, al fet que és una glòria de França encara que s’ha esmerçat a no pagar-hi impos­tos, es diria que se suposa que se li ha de per­do­nar tot. No serà, de fet, que ha apro­fi­tat la posició pri­vi­le­gi­ada com a artista per come­tre certs actes amb una llarga impu­ni­tat? Tals defen­sors par­len d’una caça a l’home (el pos­si­ble vic­ti­mari, doncs, queda vic­ti­mit­zat i les pos­si­bles vícti­mes, igno­ra­des, si no sota sos­pita) i que, en lloc de fer-ho els mit­jans de comu­ni­cació, la justícia ha de fer el seu curs. Com si això no ho volgués qui acusa Depar­dieu i qui no creu que està per sobre de la resta dels mor­tals pel fet de ser un gran actor.