L’hora Illa

La unió dels astres i els acords aritmètics –amb con­fi­an­ces mútues que hau­rem de veure– han fet pos­si­ble que ara mateix la política cata­lana no esti­gui en cam­pa­nya elec­to­ral per repe­tir unes elec­ci­ons que s’hau­rien d’haver cele­brat el 13 d’octu­bre. Ara –prin­ci­pis de setem­bre–, el pano­rama polític català s’intuïa elec­to­ral i can­sat. M’atre­veixo a dir que és posi­tiu no haver repe­tit elec­ci­ons. Tot indi­cava que el resul­tat hau­ria estat pràcti­ca­ment el mateix amb la política cata­lana enca­llada molts mesos en un moment de deu­res pen­dents de l’època Ara­gonès, entre d’altres la sequera. Com a resul­tat final s’ha esta­blert un govern mono­co­lor i soci­a­lista que té com a prin­ci­pal objec­tiu poten­ciar l’auto­no­mia cata­lana mit­jançant acords amb el govern espa­nyol. Tot ple­gat, lluny dels governs inde­pen­den­tis­tes. Des d’Artur Mas fins a Pere Ara­gonès, pas­sant per Puig­de­mont i Torra –i sal­vant les diferències entre ells amb diver­ses fórmu­les i sobre­tot en cos­tos molt cars–, no han pogut acon­se­guir l’objec­tiu de la inde­pendència. S’han vist obli­gats a ges­ti­o­nar una auto­no­mia. Després d’anys de governs inde­pen­den­tis­tes. Ara, Sal­va­dor Illa vol ser pre­si­dent d’una comu­ni­tat autònoma que vol situar en els pri­mers llocs d’una Espa­nya que vol­dria ser fede­ral.

Pri­mers dies d’un govern amb vocació de que­dar-se una llarga tem­po­rada. Un govern que evi­tarà sobre­salts. En tot cas vin­dran més enda­vant a l’hora del com­pli­ment dels acords –dime­cres la minis­tra Mon­tero s’haurà d’expli­car al Senat– i de l’apli­cació de la llei d’amnis­tia, en la qual els governs català i espa­nyol hau­rien d’impo­sar-se davant dels jut­ges. Un govern que ara per ara troba una opo­sició par­la­mentària dòcil. El PP i Vox no sumen per fer gaire res i l’opo­sició inde­pen­den­tista ara per ara té més mal­de­caps per reor­ga­nit­zar-se i replan­te­jar-se que no pas per plan­tar cara al govern. Un moment dolç per a l’hora Illa.