De gran vull ser petit!

Barcelona va aprovar ahir el plec de clàusules per al funcionaments dels quioscos, establiments situats a la via pública que havien venut diaris i revistes. Ara podran vendre cafè, aigua, refrescos i aliments envasats. A veure si amb això n’aturaran la desaparició. Fa anys un quiosc era “un bon negoci”. No fa tant, encara, “donava per a un sou”. Ara “és un esclavatge”. En sis anys n’ha desaparegut el 25%. Dels 338 del 2018 n’obren 253. Mals temps per a la premsa de paper, per al periodisme, per al cooperativisme i el micromecenatge. Avui ha tancat la seva edició impresa diària el rotatiu alemany TAZ. Mantenen una edició en paper setmanal i l’edició digital. No és el final d’una vida. És el final d’una etapa. Tots estem en un final d’etapa. Impresos, ràdios i televisions convencionals i fins i tot algunes xarxes. En el món digital tot envellirà molt més de pressa. El més sorprenent del tancament del TAZ és que no era un projecte convencional. Ja era un projecte dels que es creia que podrien reenfocar el futur vista la seva estructura empresarial cooperativista de 12.000 socis. Els del diari Público, quan van tancar el paper, deien que ells, de grans, volien ser com els del TAZ. Amb 30 anys de noves tecnologies i crisis, en el sector encara “no sabem què serem quan siguem grans”. Molt sovint em ve al cap una diada de Reis en què a tota la família ens varen deixar una samarreta de conjunt. Deia: “Jo de gran vull ser petit.” Doncs això!