Les forces de l’esperit

M’ha sorprès, i molt, assa­ben­tar-me d’una intensa relació per­so­nal no amo­rosa durant dotze anys entre l’expre­si­dent francès François Mit­ter­rand i una psicòloga, psi­co­te­ra­peuta i escrip­tora fran­cesa. Ho he lle­git en un lli­bre que el meu nebot Joan m’ha por­tat de París, un lli­bre que des­co­breix un Mit­ter­rand impen­sa­ble i sor­pre­nent. Perquè no tracta del per­so­natge o home polític, ni del que en podríem dir l’home pri­vat, sinó del que l’autora en diu “l’home inte­rior”. Marie de Hen­ne­zel va ser l’esco­llida del Minis­teri de Sani­tat francès per posar-se davant d’una ins­ti­tució que es dedi­cava (i es dedica) a acom­pa­nyar malalts ter­mi­nals en la seva etapa al final de la vida, fins a la mort. Va veure el pre­si­dent en un acte ofi­cial al Palau de l’Elisi el 6 de novem­bre del 1984, ho explica així: “Entrà a la sala amb pas vacil·lant i can­sat, el ros­tre pàl·lid, esblan­queït. Saludà tot­hom un per un i, quan arribà davant meu, em clavà una mirada que no obli­da­ria mai més. En aquell cara a cara de només uns segons, en els seus ulls hi vaig ende­vi­nar una gran soli­tud, i a l’ins­tant vaig saber dues coses: que estava malalt i que ens tor­naríem a veure.” Quan el meu nebot me’l va donar, em digué que segu­ra­ment sabent qui era el pro­ta­go­nista únic del lli­bre (el pre­si­dent de la República Fran­cesa), la cosa no em lli­ga­ria gaire amb el títol: “Creure en les for­ces de l’espe­rit.” I és clar: empès per una mena de meca­nisme incons­ci­ent però ins­tan­tani, vaig pen­sar: qui, de tots els polítics nos­trats, gosa­ria dir en públic que creu en les for­ces de l’espe­rit? Mit­ter­rand digué que sí que hi creia, i ho digué més d’una vegada a l’autora, Marie de Hen­ne­zel, sabent que ella ho escriu­ria, que ho escam­pa­ria, vaja, perquè ha publi­cat més de setze lli­bres de gran èxit al país veí de dalt. M’ima­gino un míting de qual­se­vol par­tit del nos­tre país, en cam­pa­nya elec­to­ral, en què l’ora­dor pro­clamés creure en les for­ces de l’espe­rit... si no fos osten­si­ble­ment, almenys per dins ens pixaríem de riure. I vet aquí que tot un pre­si­dent de França ho va fer públic. En el lli­bre de Hen­ne­zel es veu amb tota clare­dat que Mit­ter­rand n’estava con­vençut, i diu l’autora que el per­so­natge tenia una vida inte­rior que cor­ria pro­funda com un riu soter­rani entre pedres.