L’aire que respiren els nens

Sem­pre hi ha un moment en el llarg iti­ne­rari d’un esco­lar que l’alumne fas­ti­gue­jat per l’estudi d’una matèria que ni comprèn ni vol com­pren­dre es pre­gunta: “I a mi, això, de què em ser­virà quan em faci gran?” Incapaç de veure-hi una mica més enllà d’aquell exa­men impos­si­ble que té a tocar, es busca una excusa argu­men­tal per fugir d’estudi sense enten­dre que el món és un entre­llaçat de matèries i conei­xe­ments, i totes sumen.

Per tren­car aquesta bar­rera de la sem­pre errònia per­cepció de la inu­ti­li­tat d’adqui­rir conei­xe­ment hi ha cen­tres com l’ins­ti­tut Ange­leta Fer­rer, a l’Eixam­ple de Bar­ce­lona, que han deci­dit tre­ba­llar per pro­jec­tes con­sis­tents en esta­blir un objec­tiu comú d’estudi on s’hi entre­lla­cen assig­na­tu­res. És una manera d’apren­dre que busca fer més atrac­tiu l’estudi i, a la vegada, per­met als alum­nes tocar les matèries amb les mans i tenir una per­cepció real del món on viuen.

I això han fet amb un pro­jecte con­sis­tent en l’estudi dels nivells de con­ta­mi­nació que envol­ten l’ins­ti­tut i que ja va des­fi­lar per aques­tes pàgines el dia que la classe va deri­var en un tre­ball de camp que va con­sis­tir en l’ocu­pació del car­rer Marina per poder mesu­rar els nivells de con­ta­mi­nació de la via quan no hi ha trànsit. El punt final del pro­jecte va arri­bar ahir, amb l’expo­sició pública dels resul­tats i, com que aquests no són bons, a la tarda hi va haver una nova con­cen­tració d’alum­nes a l’asfalt exi­gint un aire més net.

En un dels papers que ha gene­rat la feina de camp dels alum­nes de l’Ange­leta Fer­rer hi des­taca el color ver­mell, d’alerta, per des­ta­car que els nivells del diòxid de nitro­gen mesu­rats en cinc punts d’accés a l’ins­ti­tut i dins del recinte superen tots els nivells reco­ma­nats per l’Orga­nit­zació Mun­dial de la Salut, que és de 10 µg/m³. Els mesu­ra­ments s’han fet al llarg de dotze dies i el punt on va donar unes con­cen­tra­ci­ons més ele­va­des d’aquest con­ta­mi­nant és a l’accés pel car­rer Marina, amb 36,54 µg/m³, supe­rior al regis­trar a l’accés poste­rior, pel car­rer Sar­de­nya, on s’han mesu­rat 28,65 µg/m³ de NO2.

Si els alum­nes han fet bé la feina, els resul­tats obtin­guts donen per escriure un titu­lar que pot ser un petit escàndol: La Dia­go­nal del tram­via està més con­ta­mi­nada que el car­rer Aragó dels cot­xes. Com que el cen­tre edu­ca­tiu és a tocar de la inter­secció d’aquests dos car­rers, es va mesu­rar la presència de partícules en sus­pensió en un i altre. Es par­tia d’una bona hipòtesi de tre­ball con­sis­tent a pen­sar que la paci­fi­cació de la Dia­go­nal hau­ria d’haver con­ver­tit aquesta avin­guda en un indret més res­pi­ra­ble que el car­rer Aragó. Doncs no. Tot i l’evi­dent reducció de trànsit, al car­rer per on cir­cula el tram­via els nivells de PM10 i PM2,5 mesu­rats pels estu­di­ants és supe­rior, en la mit­jana, que a Aragó. Sor­pre­nent però aquest és el resul­tat.

Avís als lec­tors: Aquest arti­cle no està fet per donar argu­ments a tots els ene­mics del tram­via que apro­fi­ten qual­se­vol excusa per mal­par­lar-ne, ni per revi­far l’odi con­tra una dona que quan va ser alcal­dessa –va ser, ara ja no ho és– va des­ta­car com la pri­mera ava­la­dora d’aquest sis­tema de trans­port. S’ha escrit, sim­ple­ment, per denun­ciar l’aire brut que res­pira el jovent de Bar­ce­lona i per fer evi­dent que queda molta feina a fer i, encara que sem­bli un con­tra­sen­tit, també molt tram­via a cons­truir, molta ciu­tat a paci­fi­car.