Saramago i la crítica a la religió

La Santa Seu va aixecar polseguera quan, en ple funeral del premi Nobel de literatura portuguès José Saramago el 2010, va publicar un article on l’escriptor quedava descrit com aquell que va prendre part de la “zitzània”. Li retreien que fos contrari a les croades o a la Inquisició, però que oblidés els gulags, les purgues o altres genocidis. Paraules molt dures per part del diari vaticà contra un cèlebre i universal escriptor, una de les plomes actuals que més s’han destacat per destapar punts febles de la institució catòlica, a qui no ha estalviat cap dard.

Per molt fascinant que sigui l’illa de Lanzarote, on es va traslladar deixant Portugal, cap indret ha de ser un exili forçat per a ningú que exerceixi les seves idees, per difícils, contràries o decebedores que aquestes siguin envers una realitat com l’Església catòlica. El premi Nobel José Saramago (1922-2010) és un dels casos d’escriptors polèmics, incòmodes i censurats. La casa canària on Saramago es va retirar és d’una bellesa simple i austera, i també la seva fundació a Lisboa revesteix aquella elegància d’un gran escriptor que va tocar el voraviu a l’Església catòlica en allò més sagrat, la mateixa figura de Déu. Saramago sostenia que la història de la humanitat és la història dels “desacords amb Déu”: “Ni ell ens entén, ni nosaltres l’entenem.”

José Saramago ha estat un ferotge crític de la institució religiosa. No un enemic de la fe en si mateixa. Però sí un destacat contrari a la seva gestió, a l’administració. Un opositor convençut i bel·ligerant que a través dels seus llibres s’ha preguntat sobre el sentit de la religió i ha interpel·lat també directament Déu. En la seva novel·la Caín, una de les menys conegudes i escrita ja al final de la seva vida, Déu apareix com un personatge arbitrari i injust. A la traducció catalana de Llibres de Butxaca, traduïda per Núria Prats Espar –veiem no només Caín, que se sent turmentat per haver matat el seu germà Abel, sinó també les injustícies de Job, o la fe d’Abraham, que hauria sacrificat el seu propi fill Isaac. Aquest Déu gairebé boig o egoista de Saramago a Caín ja era també el Déu del seu cèlebre L’Evangeli segons Jesucrist, que, segons ell defensava, “és una novel·la, res més, una novel·la que gosa molt, un llibre honest, un llibre net, que segurament confondrà molta gent, i també en farà enfadar no pocs”. Conservo l’exemplar que em va regalar el meu pare quan va sortir la novel·la, coincidint amb els meus inicis en l’estudi de la teologia. La fe ha de poder-se posar a prova també amb els arguments de la literatura, em va dir.

Saramago es va indignar amb l’estat del món, que és una bona definició d’un escriptor, algú que davant les crisis que ens afecten escriu, es baralla, comenta, il·lustra, proposa. Ell afirmava que no feia servir la literatura com si fos un instrument ideològic, “perquè un narrador no declama”, no llança missatges. Discrepo. Ell, en llançava. Saramago va disparar contra l’Església en els seus escrits fruit de la seva visió materialista i marxista del món i per la seva particular visió sobre el món i les estructures. Ha calgut més d’una dècada perquè el Papa Francesc, en un acte públic i a Lisboa, en parlés en positiu. De fet ha estat el Papa Francesc qui l’ha rehabilitat dient que en molts llocs de Portugal “el sentit de veïnatge i solidaritat estan molt vius”, i va apel·lar a “cultivar el sentit de la comunitat, començant per la cerca de qui viu al nostre costat, perquè, com va assenyalar Saramago, allò que confereix un autèntic sentit a la trobada és la recerca”.

No és agradable sentir-se dir que la Bíblia és un llibre banal o ple de disbarats. També sap greu la desil·lusió de tantes persones que han vist en els llibres de Saramago verí o mala fe. El malestar de Saramago desemboca en la gosadia de fer una altra interpretació, i la literatura ha de poder seguir fent altres interpretacions, perquè són les narratives les que diuen el món, i el món ha de poder ser dit de maneres diferents. Crítica implacable, divergència lícita. Però no a l’ostracisme, no a exilis forçats. Una institució com l’Església, a aquestes alçades, hauria ja de tenir cintureta i ser permeable a la crítica i acceptar que no té el monopoli de les lectures ni les interpretacions. I, si més no, posar-se en diàleg, i no en oposició. L’aparent petita cita del Papa Francesc enmig d’un discurs és una picada d’ullet a la concòrdia.