Per una Espanya independent

En una cosa sembla que ens anem posant tots d'acord, i és a donar per amortitzat l'Estat de les autonomies. O el que vindria a ser el mateix, el pacte constitucional vigent des de 1978. Les veus que insisteixen sobre aquesta idea a una vorera i altra del riu Pecos són moltes i diverses, però aquests dies han sobresortit dues veuasses de tenor: la del senyor Miguel Ángel Fernández Ordóñez, president del Banc d'Espanya, i la del senyor Salvador Alemany, president del Cercle d'Economia. Poca broma.

El Banc d'Espanya no és una tertúlia d'Intereconomía, però de tota manera el senyor Fernández Ordóñez va venir a dir que les autonomies suposen un dispendi massa carregós per a l'Estat, sobretot en temps de crisi galopant (tot i que ara ZP anunciï que ens en sortirem el 2012, casualment just abans de les eleccions) i considerant el poc forment que se'n treu. Per la seva banda, el Cercle d'Economia tampoc no és precisament un aplec de Maulets, però consideren que, vista la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, i en temps de crisi galopant (tot i que ara ZP etc.), l'estat de les autonomies “comença a mostrar clares limitacions per encaixar les aspiracions d'algunes de les seves comunitats autònomes, com ara s'ha constatat en el cas de Catalunya”. És la postura expressada pel Cercle, que podíem llegir ahir a la pàgina web de l'Avui i El Punt.

En general, es tracta de les dues opinions més esteses sobre la qüestió. A Espanya, els sembla que l'Estat de les autonomies és excessivament onerós i que no té sentit mantenir disset estructures governamentals quan la gran majoria de competències podrien tornar a ser assumides pel govern de Madrid. A Catalunya, hi ha consens que l'actual nivell d'autogovern és insuficient per cobrir les necessitats del país, i que el vestit de comunitat autònoma ha quedat obsolet i a més ens va estret per totes bandes (em penso que ara he fet una metàfora de fi analista).

Al meu humil parer, les dues parts no tan sols tenen raó sinó que, si s'ho proposen, poden solucionar els respectius problemes a plena satisfacció de tothom. Establert que, a Espanya, abans faran missa els ximpanzés (Joan Ridao dixit) que no s'imposarà la idea d'un estat federal, i que a Catalunya és veritat que ens fem pesadets amb tota la murga identitària però mai ens acabem de decidir a fer una passa endavant, el millor que pot fer Espanya és expulsar Catalunya del seu territori nacional, a veure si així n'aprenem. I acte seguit, suprimir totes les autonomies (tret del País Basc i Navarra, naturalment) i proclamar-se com l'Estat jacobí que sempre ha tingut la vocació de ser. Pel que fa a Catalunya, al començament ens sentiríem com si ens haguessin amputat un braç (una altra metàfora que sempre m'ha encantat) però em sembla que aviat ens espavilaríem.