Germans

Ja fa molt de temps que estic con­vençuda de la importància deci­siva del fet de tenir ger­mans i agra­eixo sovint als meus pares que em fes­sin aquest regal que em fa tran­si­tar per la vida sen­tint-me més còmoda, més pro­te­gida... més acom­pa­nyada, en defi­ni­tiva. Aquesta set­mana, la casu­a­li­tat ha vol­gut que hagi tor­nat a refle­xi­o­nar sobre aquest punt gràcies a un lli­bre i a una pel·lícula. La novel·la és L'últim germà, de l'escrip­tora Nat­hacha Appa­nah. L'obra d'aquesta autora nas­cuda a l'illa Mau­rici ens ha arri­bat gràcies a l'edi­to­rial La Cam­pana, amb una tra­ducció de Pere Come­llas. Es una història trista i ten­dra. O millor: ten­dra i trista, per aquest ordre. No us n'expli­caré l'argu­ment, només us diré que el petit Raj ens fa sen­tir, com­pren­dre en tota la seva ple­ni­tud, la importància de tenir ger­mans. O de per­dre'ls. “La meva mare va car­re­te­jar tota la vida, com jo, la mort de l'Anil i d'en Vinod, i com jo mai no va ser capaç de posar un nom a aquell dol. Es pot dir que s'és orfe, viuda o vidu, però quan has per­dut dos fills el mateix dia, dos ger­mans esti­mats el mateix dia, ¿què ets? ¿Quina paraula diu en què et con­ver­tei­xes? Aque­lla paraula ens hau­ria aju­dat, hauríem sabut de què patíem exac­ta­ment quan les llàgri­mes ens venien als ulls inex­pli­ca­ble­ment i quan, anys més tard, n'hi havia prou amb un per­fum, un color, un gust a la boca per enfon­sar-nos nova­ment en la pena, aque­lla paraula ens hau­ria pogut des­criure, per­do­nar-nos, i tot­hom ho hau­ria entès”. Lle­gint això vaig pen­sar en la meva amiga E., que va per­dre la seva ger­mana i encara busca la paraula que doni nom al seu dolor. I l'endemà vaig anar al cinema a veure l'última pel·lícula de Clint Eastwood, Más allá de la vida, i vaig tro­bar-me amb un nen pre­a­do­les­cent que perd el seu germà bessó, el seu com­pany, el seu còmplice i també busca aquesta paraula, fins a la des­es­pe­ració.

Pot­ser la pel·lícula no va aca­bar de convèncer-me, però la història dels bes­sons, el dolor i el des­em­par d'aquell nen, hi està molt ben nar­rat. Torno a la novel·la L'últim germà: mireu com es defi­neix el pro­ta­go­nista quan recorda la seva infància: “Jo tenia un germà un any més gran, que esti­mava per sobre de totes les coses d'aquest món, i un germà un any més petit que m'esti­mava, em sem­bla, per sobre de totes les coses d'aquest món”. Què més pots desit­jar?