Del ‘soft power' català

Uns anys abans de la victòria elec­to­ral d'Obama, el pro­fes­sor de Har­vard Joseph Nye defi­nia en un lli­bre allò que ente­nia per soft power. Ara aquell lli­bre (Soft power: the means to suc­cess in world poli­tics, 2004) i el con­cepte són uti­lit­zats i deba­tuts usu­al­ment entre ana­lis­tes i polítics d'arreu del món. En resum, la idea nuclear del poli­ticòleg és sim­ple. En el món de les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals entre estats, sobre­tot en aquesta fase aguda de glo­ba­lit­zació, hi ha dos tipus de poder fort i coac­tiu (hard power): el poder de les armes i el de les san­ci­ons econòmiques. Tan­ma­teix, emer­geix en l'esfera inter­na­ci­o­nal un nou poder de les naci­ons (soft: suau, feble) que pretén asso­lir també, i de fet ho acon­se­gueix, can­vis de con­ducta en els altres per pro­ce­di­ments no basats ni en la força mili­tar ni en l'econòmica. Nye defi­neix aquest ter­cer poder com l'habi­li­tat de les naci­ons d'usar un capi­tal moral i cul­tu­ral per per­su­a­dir i atraure els altres.

Aquesta idea, que en gene­ral s'aplica a les rela­ci­ons entre estats, resulta d'un interès indub­ta­ble per a les naci­ons sense Estat, com Cata­lu­nya i els països cata­lans, el Que­bec, Escòcia, Txetxènia, el Kur­dis­tan o el Tibet, per citar alguns casos més sig­ni­fi­ca­tius. Ofe­reix una pers­pec­tiva expli­ca­tiva de les poten­ci­a­li­tats d'una comu­ni­tat naci­o­nal en l'esfera inter­na­ci­o­nal i dóna eines per esta­blir estratègies i pro­gra­mes d'actu­ació amb vista al reco­nei­xe­ment i a l'accep­tació inter­na­ci­o­nals de la pròpia diferència. De fet, aquesta ha estat la via seguida per bona part de les noves naci­ons euro­pees que han arri­bat recent­ment a la sobi­ra­nia de forma pacífica.

En el cas de la nació cata­lana, podem asse­gu­rar que estem uti­lit­zant aques­tes habi­li­tats per fer can­viar els altres en el sen­tit del reco­nei­xe­ment de la nos­tra nació? D'entrada, cal con­ce­dir que hem fra­cas­sat en una qüestió fona­men­tal: el reco­nei­xe­ment pels estats impli­cats i pel con­junt d'Europa de la uni­tat de la nació en els seus ter­ri­to­ris històrics. Ara bé, la pers­pec­tiva d'usar estratègica­ment el poten­cial naci­o­nal català en l'àmbit inter­na­ci­o­nal obre un sug­ges­tiu camp d'acció. Pri­mer perquè es tracta d'un autèntic poder amb què cal comp­tar avui. I segon, perquè aquest poder, a diferència dels recur­sos del hard power, està a l'abast de tot­hom: qual­se­vol mem­bre de la comu­ni­tat naci­o­nal, sigui on sigui, faci el que faci, pot esde­ve­nir un acti­vista.

En aquest sen­tit, seria bo d'iden­ti­fi­car i ava­luar els nuclis del capi­tal moral i cul­tu­ral català que són recur­sos de poder i d'influència. A títol d'inven­tari a desen­vo­lu­par, vol­dria pro­po­sar un pri­mer llis­tat de sis nuclis de soft power català espe­ci­al­ment per­ti­nents. Pri­mer, la llen­gua, cre­ació col·lec­tiva i patri­moni imma­te­rial únic, que objec­tiva la diferència i la iguala amb la resta de llengües naci­o­nals, com pre­go­nava Fabra.

Segon, la història de la nació amb les seves ins­ti­tu­ci­ons d'auto­go­vern, que fan del cas català, com recor­dava Pau Casals davant Naci­ons Uni­des, un cas pri­mi­geni a Europa de pau i democràcia.

Ter­cer, la cul­tura de marca cata­lana, amb tota la rica vari­e­tat de cre­a­ci­ons i gèneres, de Ramon Llull i Ausiàs March a Pa negre.

Quart, Bar­ce­lona, la pri­mera capi­tal, símbol d'un país i d'una història com­plexa de revo­lu­ci­ons i de pro­jec­tes cos­mo­po­li­tes, síntesi del vell i del nou, lloc d'aco­llida i de con­nexió amb el món.

Cinquè, el Barça i el seu entorn, amb la Masia, Pep Guar­di­ola i els tres can­di­dats a la Pilota d'Or 2010 com a ambai­xa­dors mun­di­als d'uns valors i un estil de joc i de vida sin­gu­lars.

I sisè, TV3, la tele­visió naci­o­nal que malda per ser-ho, i que és de fet l'únic gran refe­rent mediàtic gene­ral del país per a naci­o­nals i no naci­o­nals.

No cal dir que aquests nuclis més den­sos de poder català soft s'inte­gren en un mapa en xarxa d'infi­nits altres nuclis que actuen en cir­cuits d'influència deter­mi­nants en el món glo­bal, com són el cibe­res­pai, els fòrums polítics, la uni­ver­si­tat, els flu­xos migra­to­ris o el turisme.