Fora de l'illa

L'escriptora Ana María Matute creu que la infància és una mena d'illa on només hi caben els amics i la fantasia. En un moment determinat el nen abandonarà l'illa, es llançarà al mar i el travessarà nedant per arribar a la platja de la maduresa. Matute, que tenia onze anys quan va començar la guerra civil espanyola, va dedicar les seves primeres obres literàries als infants que, com ella, havien vist brutalment interromput el període feliç de la innocència. Molts anys després, des de l'autoritat que li dóna una carrera literària llarga i prestigiosa, l'escriptora ha criticat que actualment s'expulsi massa d'hora els nens de l'illa de la infància. És per això, diu, que hi ha tants adolescents amb cara de nàufrag. És una reflexió si més no curiosa en un moment que els pedagogs i educadors més aviat assenyalen en la direcció contrària i asseguren que la nostra societat ha creat adolescents eterns que es resisteixen a madurar i a assumir les responsabilitats que això comporta. Personalment jo em vaig sentir foragitada d'aquella illa que Proust anomena el paradís perdut el dia que vaig deixar de creure en els Reis d'Orient. Durant uns anys vaig recordar l'aire que es respirava en aquella illa cada any, la nit del cinc de gener, veient i sentint la il·lusió dels meus fills encara innocents. Però la vida passa de pressa, ells han crescut i han deixat desertes les seves illes. Ara mateix es troben nedant esforçadament al mar encabritat de l'adolescència. Quan els fills perden la il·lusió dels Reis, els seus progenitors patim una segona pèrdua. La cavalcada del dia cinc, sense un infant crèdul a la vora, esdevé una desfilada més aviat pertorbadora i el matí de Reis no és més que una esforçada representació col·lectiva. Volem allargar la innocència. Volem mantenir la il·lusió. Volem creure en la màgia.

I aquest any ho volem més que mai. Aquest any que ens hem desitjat els uns als altres un bon any nou en veu baixa, sense vocalitzar gaire, perquè ni nosaltres mateixos creiem que aquest desig es pugui complir. Els nostres governants ens volen fora de l'illa i d'una empenta ens han llençat a l'aigua sense contemplacions. No estic pas demanant que m'enganyin, nedaré tant com pugui sense defallir, però no estaria malament que ens permetessin somiar que arribarem a una platja daurada on podrem descansar i ser feliços.