Un exercici de nostàlgia

Tinc debi­li­tat pels nostàlgics. Ho con­fesso. M'hi sento ager­ma­nada encara que no els cone­gui de res. Rafel Nadal el conec molt poc. L'he salu­dat un parell de vega­des, l'última a la cerimònia de lliu­ra­ment del premi Ramon Llull que va gua­nyar –quina ale­gria!– l'Imma Monsó. Uns minuts abans que comencés la cerimònia, al Saló Sant Jordi del Palau de la Gene­ra­li­tat, el Rafel Nadal em va ense­nyar de la seva Black­berry la coberta del seu lli­bre Quan érem feliços, gua­nya­dor de l'últim premi Nadal. Mera­ve­llosa i sug­ge­ri­dora coberta. Títol encara més ins­pi­rat. La com­bi­nació –la nostàlgia que Quan érem feliços i la ten­dresa de la foto­gra­fia en blanc i negre dels petits ger­mans Nadal– és per­fecta, des del meu punt de vista. “Encara que no conegués de res la novel·la ni l'autor, me'l com­pra­ria segur”, li vaig dir a l'autor. I Nadal em va con­fes­sar la seva inse­gu­re­tat: “Només espero que la novel·la trans­cen­deixi la història par­ti­cu­lar de la meva família...” M'he begut la novel·la en una set­mana sense por d'ennu­e­gar-me. He de dir que si la novel·la fos només la història d'una família nom­brosa a la Girona de post­guerra, a mi també m'hau­ria interes­sat, però no ho és. No és només això, ni de bon tros, Rafel. La novel·la gua­nya­dora del premi Nadal és un enorme i dolç exer­cici de nostàlgia, una con­fessió d'amor a la ciu­tat de Girona, un exal­tat home­natge als nos­tres grans –pares i avis– i, sobre­tot, un desig esforçat de retra­tar –i per tant, evi­tar que es perdi– una manera de viure que ha des­a­pa­re­gut pràcti­ca­ment del tot. També és –o ho ha estat per mi– una recon­ci­li­ació amb un període històric que recor­dem com a gris, fred i nega­tiu però que, vés per on, tenia coses bones: el tracte ama­ble i fami­liar entre els veïns del barri, inclo­sos els boti­guers, els met­ges, etcètera, la relació estreta de la gent amb el cicle de la natura a través de l'ali­men­tació... On ha anat a parar tot això? Com diuen els Antònia Font: la vida està plena de finals. Nadal uneix les seves ànimes de peri­o­dista i d'escrip­tor, la volun­tat de dei­xar tes­ti­moni escrit i la sen­si­bi­li­tat de l'escrip­tura. Sem­pre amb natu­ra­li­tat, sense con­ces­si­ons a la xafar­de­ria que la seva família pot sus­ci­tar però sense fal­sos pudors. Un agraïment per­so­nal per aca­bar: que Nadal man­tin­gui el tracte de “baba” a les seves àvies, una paraula que a molts ens con­necta direc­ta­ment amb els anys que érem feliços.