Paraules d'amor

Ber­nard Pivot va ser un excel·lent comu­ni­ca­dor cul­tu­ral que ens va pro­por­ci­o­nar imat­ges ino­bli­da­bles de la història de la tele­visió: escrip­tors dei­xats anar, sense xarxa, lec­tu­res inten­ses dels lli­bres, llar­gues vet­lla­des en hora­ris de màxima audiència a l'entorn de la cul­tura. Amb el seu mític Apos­trop­hes i, més enda­vant amb el Boui­llon de cul­ture, va dei­xar una pet­jada de clàssic. Després, es va dedi­car a d'altres acti­vi­tats i ara, a més de ser mem­bre de l'Académie Gon­court, escriu piu­la­des (@ber­nard­pi­vot1). Són alliçona­do­res, refle­xi­ves, diver­ti­des, pro­fun­des o, sim­ple­ment, pétillan­tes. I tenen una carac­terística: tot i ave­nir-se, per des­comp­tat, a la fórmula dels caràcters limi­tats, n'escriu qua­tre o cinc de segui­des, amb la qual cosa con­fe­geix una mena de micro­cos­mos a l'entorn del tema que l'ocupa. Polític, cul­tu­ral, econòmic o d'alta comèdia. Aquesta set­mana ha escrit sobre l'amor i sobre les decla­ra­ci­ons d'amor. Es pre­gunta, Pivot, “si heu rebut o enviat mai una decla­ració d'amor a través del Twit­ter. Sense pas­sar dels 140 sig­nes, deu ser ben difícil”. I després hi afe­geix: “Em penso que, per Twit­ter, ha de ser més fàcil tren­car que no pas decla­rar una flama de passió. La bre­ve­tat és una bona excusa.” I encara no està. S'entreté amb la seva joguina i cal­cula, amb una iro­nia que és marca de la casa, que la gràcia de fer partícip tot­hom d'un afer tan deli­cat i tan íntim rau en la neces­si­tat que cada cop tenim més de fer gene­ral la nos­tra eufòria o la nos­tra decepció. Expli­quem si anem al lavabo o si sor­tim de casa a com­prar toma­tes; si hem estat en aquesta xer­rada o en aque­lla expo­sició; si sopem o si dor­mim. Per què no, doncs, expli­car al món que estem ena­mo­rats o que ens han dei­xat?. “Amb les piu­la­des fem que el món sigui tes­ti­moni de l'amor o del desa­mor, men­tre que amb els mis­sat­ges –SMS o Waht­sapp– par­tim de la con­fi­den­ci­a­li­tat”. I això pot jugar males pas­sa­des: “Amb els mis­sat­ges et pots equi­vo­car de des­ti­na­tari. Ell envia un text de rup­tura defi­ni­tiva i, al cap d'una hora, ella rep un altre comu­ni­cat: mil excu­ses, error, el pri­mer mis­satge no era per a tu.” Un dels seus segui­dors afe­geix un final blanc a aquesta diver­tida comèdia de setí: “No et pen­sis que t'estimo només perquè t'escric, sinó que t'escric sobre­tot perquè t'estimo.”