Guanyador clar, resultat incert

La política interessa. Les elec­ci­ons d'aquest diu­menge han retor­nat el pro­ta­go­nisme a les grans qüesti­ons polítiques que s'han gua­nyat un lloc abso­lu­ta­ment pro­ta­go­nista al cen­tre dels debats, con­ver­ses i dis­cus­si­ons pro­ta­go­nit­zats pels ciu­ta­dans. Els mit­jans de comu­ni­cació estan notant un aug­ment del con­sum, sens dubte impul­sat per aquest ambi­ent, i tot­hom té una experiència per­so­nal de l'interès i la passió amb què es viuen les il·lusi­ons i les pors, les espe­ran­ces i les incer­te­ses, les opor­tu­ni­tats i els ris­cos del nou període que comença demà pas­sat. I és que aquest diu­menge, passi el que passi, sigui quin sigui el resul­tat, s'obre una nova etapa.

La mas­siva mani­fes­tació de La Diada i la decisió d'Artur Mas de con­vo­car elec­ci­ons anti­ci­pa­des van sig­ni­fi­car una sac­se­jada que va obli­gar tots els par­tits a pren­dre posició en el nou esce­nari. Con­vergència va ser la pri­mera a fer un pas enda­vant en un camí sense retorn i Unió hi va anar al dar­rere. Si els elec­tors ava­len aquesta aposta, man­te­nint la con­fiança que els van fer els dar­rers comi­cis o si CiU incre­menta els seus suports, esta­ran fent alguna cosa més que ator­gar uns escons a la fede­ració naci­o­na­lista.

Encara no sabem quins seran els resul­tats i tot just tenim la intuïció del que pot pas­sar i les pis­tes que donen les enques­tes. Si es com­plei­xen els pronòstics seran els ter­cers comi­cis con­se­cu­tius al Par­la­ment en què CiU millora els resul­tats i incre­menta la repre­sen­tació i en els quals el PSC va a la baixa i es va allu­nyant de la pri­mera força. Els soci­a­lis­tes afron­ten unes elec­ci­ons difícils en les quals tots els son­de­jos els han augu­rat els pit­jors resul­tats de la seva història. Vist retros­pec­ti­va­ment resulta que aquells que van teo­rit­zar sobre la política cata­lana en l'època del post­pu­jo­lisme (ara en podem començar a dir el postau­to­no­misme) es van equi­vo­car del tot, i men­tre CiU ha tro­bat un dis­curs que ha con­nec­tat majo­ritària­ment amb els elec­tors i els ha permès recu­pe­rar l'hege­mo­nia, el PSC s'ha anat enfon­sant en tots els fronts fins a veure amenaçada la seva con­dició de segona força al Par­la­ment. La incom­prensió que han demos­trat el PSOE i el PP del sen­ti­ment que ha anat crei­xent en gran part dels cata­lans ha estat indis­pen­sa­ble tant per a una cosa com per a l'altra. Un dels prin­ci­pals pas­sius dels soci­a­lis­tes ha estat el seu model de relació amb el PSOE, i un dels actius que ha sabut capi­ta­lit­zar el naci­o­na­lisme és l'aug­ment de l'inde­pen­den­tisme que ha pro­vo­cat la recen­tra­lit­zació del PP.

Ara fa pre­ci­sa­ment un any que Mari­ano Rajoy va gua­nyar les elec­ci­ons espa­nyo­les amb una fol­gada majo­ria abso­luta. Els més ben inten­ci­o­nats cre­uen que el pre­si­dent del govern espa­nyol s'ha vist segres­tat per la lògica que ha impo­sat la seqüència de les cites elec­to­rals (pri­mer les elec­ci­ons anda­lu­ses, després les galle­gues i les bas­ques i ara les cata­la­nes). Però més enllà de la falta de volun­tat d'actu­a­lit­zar la pro­posta de model d'estat, la impos­si­bi­li­tat o la inca­pa­ci­tat per fer front als efec­tes de la crisi i la per­ma­nent amenaça dels mer­cats i de la neces­si­tat d'haver de dema­nar una inter­venció han frus­trat mol­tes expec­ta­ti­ves. El des­encís d'alguns votants popu­lars també tindrà la seva reper­cussió en aquests comi­cis i pot inci­dir en l'aspi­ració del PP d'acon­se­guir que Alícia Sánchez-Camacho sigui la cap de l'opo­sició la pro­pera legis­la­tura.

Qui ha fet d'aquesta pos­si­bi­li­tat un motiu de cam­pa­nya ha estat l'Oriol Jun­que­ras. El cap de llista d'esquerra està admi­nis­trant amb paciència l'opor­tu­ni­tat de retor­nar al par­tit un impor­tant grau de pro­ta­go­nisme a la política del país. En ter­mes gene­rals aspira a ser el com­ple­ment deci­siu per sumar una gran majo­ria sobi­ra­nista a la cam­bra, men­tre que en ter­mes par­ti­cu­lars creu que es pot con­ver­tir en la for­mació que més incre­menti la seva repre­sen­tació.

Qui també pot fer un impor­tant salt enda­vant en ter­mes de repre­sen­tació és Ciu­ta­dans. El par­tit d'Albert Rivera pot expe­ri­men­tar un avenç tan espec­ta­cu­lar com ope­ra­ti­va­ment inútil. De fet, això és el que pot pas­sar quan la diferència entre el pri­mer par­tit de la cam­bra i qual­se­vol altre es pot situar a més de qua­ranta escons. Això afecta també la resta de for­ma­ci­ons que actu­al­ment tenen repre­sen­tació o les que pas­sin a for­mar part de la cam­bra.

Al final hi haurà qua­tre aspec­tes fona­men­tals sobre els quals podrem fer la lec­tura del que pas­sarà diu­menge en funció de les seves con­seqüències. La pri­mera és si CiU acon­se­gueix la majo­ria abso­luta (és l'única força amb pos­si­bi­li­tats de lide­rar el nou govern). La segona és si les for­ces sobi­ra­nis­tes sumen les tres quar­tes parts de la cam­bra (que sig­ni­fica una majo­ria qua­li­fi­cada indis­cu­ti­ble). La ter­cera és quants dipu­tats estan a favor d'una con­sulta (i en aquest sen­tit és sig­ni­fi­ca­tiva l'evo­lució del PSC). I la quarta i última, també en importància, qui serà el cap de l'opo­sició. Res de tot això està encara dat i beneït.