Joan Vigó, el 118 dels ‘alabatres’ de Labreu

Aquests dies de Set­mana de Poe­sia m’arriba un paquet de l’Ester Andorrà, que tan­tes ale­gries ens ha donat els últims anys, a l’edi­to­rial Labreu. Es tracta del número 118 –118!– de la col·lecció Ala­ba­tre, que ha donat a conèixer, ha recu­pe­rat o ha fet tri­om­far infi­ni­tat de veus. Pot sem­blar una rucada, però Cata­lu­nya sense la poe­sia es que­da­ria sense March, Ver­da­guer, Mara­gall, Sagarra, Foix i una llista llarga. No seria ni la mei­tat del país que és, ni tin­dria gai­rebé ima­gi­nari. La poe­sia també ens ha cohe­si­o­nat dins del domini lingüístic. Són tan a prop Fus­ter, Estellés o Costa i Llo­bera gràcies a la nos­tra poe­sia com­par­tida. Aquest 118 es diu Saurí del nom i té ver­sos encer­tats com ara aquests: “La línia clara ens fa de fil / allà on el món /perd sor­rut les eti­que­tes.” Lle­gim-los!