Les irregularitats que cal aclarir a Caixa Girona

A poc més d'un mes de ser absorbida per La Caixa, Caixa Girona viu uns dies de trasbals a mesura que es van fent públiques diverses irregularitats detectades en l'entitat gironina i en la seva fundació durant una inspecció realitzada l'any 2009 pel Departament d'Economia i Finances. Es tracta d'afers que afecten bàsicament l'època de l'anterior president de l'entitat, Arcadi Calzada, i que l'actual direcció assegura que ja ha detectat, tallat i redreçat. Cal felicitar-se que això sigui així, però, tal com demanava fa uns dies una bona representació dels consellers generals de l'entitat, si aquestes irregularitats s'acaben provant, caldrà que algú se'n faci responsable.

Certament, algunes de les qüestions esmentades en l'informe resultant de la inspecció d'Economia fan posar la pell de gallina i si, pel que sigui, no acaben tenint rellevància judicial, no deixen de ser, com a mínim, una clara demostració que, durant l'antiga presidència, l'amiguisme i el nepotisme estaven a l'ordre del dia. Com s'explica, si no, que un sol galerista proveís el fons d'art de Caixa Girona de més de la meitat de les obres que conté, d'un valor total d'1,8 milions d'euros? O que aquest galerista fos un reconegut amic personal del president? O que els fills d'ells dos fossin els titulars d'una societat que treballava bàsicament en l'organització i en el muntatge d'exposicions per a la Fundació de Caixa Girona? O que fos la mateixa galeria de Calzada, com ell mateix ha reconegut, la que vengués a l'entitat que presidia obres d'art de manera periòdica quan no podia fer-ho? I el “descontrol” que Economia i Finances diu que ha detectat en el funcionament de la fundació amb mètodes comptables si més no discutibles pel que fa a les devolucions de l'IVA o la mateixa composició del patronat de l'entitat? Són qüestions que està investigant ara el Departament de Justícia i que necessitaran una resposta clara i contundent. Tot i ser, a dreta llei, una entitat privada, no es pot oblidar de cap manera l'origen públic de la caixa gironina i la seva funció social. Com també necessitaria, si més no una explicació pública, el paper, encara que sigui per omissió, que en tot plegat hi van jugar la direcció general i els consells d'administració de l'època. Bàsicament perquè el silenci es pot interpretar sovint com a complicitat.

Caixa Girona és a prop del seu punt i final i no mereix que es tanquin els seus setanta anys d'història amb la sospita que durant una època l'entitat va ser governada amb l'esperit del tot s'hi val que, malauradament, molts van compartir en els anys de disbauxa econòmica previs a la crisi actual.