Nacionalitat i independència

La controvèrsia entorn dels efectes d'una eventual Catalunya independent ha tornat a enfrontar els dictàmens del Consell per a la Transició amb les declaracions de membres de la Unió Europea sobre la condició d'estat tercer i, per tant exclòs de l'organització, que tindria Catalunya en tal supòsit. A banda d'admetre implícitament que la independència de Catalunya és possible, la tesi europea s'alinea en el grup de les que pretenen palesar-ne les conseqüències negatives, sense parar atenció (com tampoc es sol fer de l 'altra banda) que res sol ser de franc, perquè tot té quasi sempre dues cares.

La Unió no ha viscut mai un cas de divisió d'un estat membre. Imaginem per un moment (que tampoc és evident) que l'Estat espanyol, ara sense una part, es queda aquesta condició. Podria sols pel fet que l'altra part no té aquest nom? Renunciar al nom té com a càstig deixar de ser estat membre? I la seva població, que té la nacionalitat espanyola de forma originària, ¿perdria aquesta quan no l'han perdut tots els que han anat a residir a altres països? Si no l'hem negada a Manuel Valls ni a l'alcaldessa de París, Hidalgo, ¿la negarem a qui de Catalunya vulgui també mantenir aquesta doble condició?

La doble nacionalitat és una possibilitat practicada per Espanya i demostraria una gran mesquinesa que volgués continuar essent-ho sense una part del seu territori, si negués la seva condició a tots els que fins a la independència havia afirmat espanyols. Perquè junt amb la minoria que sempre ha estat independentista i que de cap manera voldria ser espanyola, hi ha una munió de gent que ha fet fora d'Espanya la intransigència i la falta de respecte d'una forma de fer política i de practicar l'economia, i molt probablement, si és possible, en el fons no voldrien deixar de tenir una doble condició, perquè no són incompatibles, i, podríem afegir, la millor manera que no ho siguin al final d'aquest camí sembla ser la independència.

D'aquesta manera acabaria essent irònicament més fàcil la convivència com a bons veïns. Ha hagut de ser el país més centralista i nacionalista, França, el que ens permetés veure una llum que consells nostrats, ministres alterats i buròcrates europeus instigats a ser de part no han estat capaços de donar: tot és possible en aquest final de cicle; com en aquell final de l'imperi en què es va concedir la llatinitat a tothom, ara també s'esmicolen vells conceptes; s'acaben els estats com els hem concebut, també a Catalunya això costa de veure (per això, i perquè s'entengui, es parla d'“estructures d'estat”); però si de veritat es vol arribar a una Unió on la participació de la ciutadania en les decisions transcendentals guanyi terreny, és absolutament imprescindible que els vells estats nació desapareguin, i res millor que aquesta demolició controlada que suposen les noves identitats locals, les nacions de proximitat, tan properes a l'Europa de les regions que van preconitzar uns, com a l'Europa de les metròpolis que defensaren altres. Una Europa on fos possible que una única nacionalitat europea no deixés fora ningú. Ja que sembla inversemblant que deixin d'existir les diferències de classe en una economia de mercat com l'occidental, que com a mínim s'eliminessin aquestes diferències de pertànyer a aquest o a l'altre país. Perquè tota aquesta gent que ens diem europeus, fins ara no ho hem estat gaire, justament perquè enfront de la ciutadania europea ha pesat més la sobirania dels estats. Pesa tant que comissaris, parlamentaris, executius europeus asseguren amb menys rubor que rigor, que els ciutadans de la Unió que viuen a Catalunya deixarien de ser-ho si no fossin d'Espanya.