Dictadura constitucional

L'abdi­cació de sa majes­tat ha obert a Espa­nya un debat interes­sant. A la plaça del Sol de Madrid s'han aple­gat els qui dema­nen el dret a deci­dir. A bona hora, però ben­vin­guts. Allà hi ha els dis­cre­pants de l'ordeno y mando. Els qui cre­uen que una decisió d'aquesta enver­ga­dura s'hau­ria de pren­dre amb un nou aval més democràtic. No par­len de “segona tran­sició”? La pri­mera es va votar en referèndum. Per què no la segona? Allà, doncs, hi ha demòcra­tes. Demòcra­tes que no es resig­nen a votar exclu­si­va­ment repre­sen­tants. Què hi ha en front? Els par­ti­da­ris de no moure res i de les elec­ci­ons cada qua­tre anys. L'esta­blish­ment, que en deien abans. Els qui cre­uen que els cata­lans no tenen dret a deci­dir. Els par­ti­da­ris del deure d'obeir. Els de la dic­ta­dura cons­ti­tu­ci­o­nal. Per què dic­ta­dura? Perquè exi­geix per als grans can­vis majo­ries enor­mes i tor­tu­o­sos camins de reforma legal. Ima­gi­nem per un moment, només per un moment, que les opci­ons par­tidàries de la república gua­nyes­sin unes elec­ci­ons amb el 55 per cent. No podrien ini­ciar cap reforma cons­ti­tu­ci­o­nal, que exi­geix, dura lex, que les dues ter­ce­res parts del Congrés i el Senat votin un canvi que afecti el moll de l'os de l'Estat. Això vol dir que, ni que en una con­sulta no vin­cu­lant guanyés la república, la dic­ta­dura cons­ti­tu­ci­o­nal la fre­na­ria. I podria pas­sar també que durant cent anys els repu­bli­cans, majo­ri­ta­ris soci­al­ment, hagues­sin de supor­tar la impo­sició monàrquica de la mino­ria. Com se'n diu, d'això? Blin­datge anti­de­mocràtic.