I va guanyar el sí
Ara fa 52 anys, Algèria es proclamava independent de França. L'1 de juliol de 1962, hi tenia lloc un referèndum d'autodeterminació en què els algerians decidien ser un poble lliure. Amb una participació del 91.9% del cens electoral, van optar pel sí a la independència el 99.72% dels vots emesos per 5.975.581 ciutadans, mentre que el 0.28%, 16.534 algerians, s'hi manifestava en contra. La pregunta era aquesta: “Voleu que Algèria esdevingui un estat independent cooperant amb França en les condicions definides per les declaracions del 19 de març de 1962?”. Abans, però, B. Tricot, per la part negociadora francesa, havia proposat una pregunta doble: “1. Voleu que Algèria sigui independent? 2. En cas afirmatiu, voleu que cooperi amb França?”, però, finalment es considerà massa complicada i s'optà per una sola pregunta. El 3 de juliol eren proclamats oficialment els resultats i, l'endemà, el general de Gaulle, en nom de la potència colonitzadora, els reconegué també, així com la independència d'Algèria, fins llavors mateix un territori francès més, de manera que li fou traspassada la sobirania plebiscitada a les urnes.
L'esclat d'alegria s'ensenyorí de tot el país i, aquell 4 de juliol, a les 12 h, a Rocher Noir (avui Boumerdès) seu del Govern Provisional de la República Algeriana (GPRA), s'hi hissà, enmig de l'entusiasme col·lectiu, la bandera algeriana que, un dia ja llunyà, el líder independentista Messali Hajd havia confeccionat per primer cop, amb l'ajut de la seva muller, Emilie, francesa. El 5 de juliol, 132 anys després del desembarcament de l'armada francesa a Sidi Ferruch amb la consegüent ocupació d'Algèria, el país ja era independent i la data adquiria tota la simbologia pròpia de les festes nacionals, com així va ser de llavors ençà. El 8 d'octubre, el nou estat s'integrava a l'Organització de Nacions Unides. Per a arribar fins aquí, però, el poble algerià va haver de passar per un llarg calvari de lluita i sofriment, baralles internes i lluites fratricides, tant al propi país com entre la nombrosa immigració algeriana a França.
La matinada de l'1 de novembre de 1954, el FLN (Front d'Alliberament Nacional) es feia conèixer amb una acció armada coordinada contra una quarantena de comissaries, casernes i punts estratègics de l'administració francesa en territori algerià. Dos anys després, per iniciativa socialista, l'Assemblea Nacional francesa aprovava la llei dels poders especials a Algèria per la qual s'hi intensificava la presència militar. Mitterrand serà, durant el conflicte, ministre de l'Interior i després de Justícia i no tindrà escrúpols a fer guillotinar desenes de resistents. La batalla d'Alger començava el 1957 i la tortura i la repressió contra els patriotes algerians es generalitzà. L'any següent, al Caire, es formava el GPRA, presidit pel dirigent històric Ferhad Abbas. El 19 de setembre, el GPRA afirmava: “Algèria no és França”, mentre francesos residents es mobilitzaven per una “Algèria francesa” i més endavant en el grup armat clandestí OAS. La guerra es generalitzà i el 16 de setembre de 1959 el president de Gaulle acceptà el dret dels algerians a decidir el seu futur com a poble a través d'un referèndum. Francesos progressistes i també de cercles cristians feren costat als independentistes i defensaren el dret a la insubmissió a l'exèrcit, en una guerra que França viurà com un veritable esquinç. La solució tan sols podia ser política i el 1961 de Gaulle es mostrà favorable a la independència. Els fets es precipiten i el 19 de març de 1962 entrà en vigor un alto el foc bilateral, pactat el dia abans a Évian per les dues parts. El 8 d'abril, els francesos aproven en referèndum els acords adoptats i, doncs, el dret dels algerians a autodeterminar-se. Tres mesos després, s'arria la bandera tricolor per deixar pas a l'algeriana, ben alta, ben dreta i ben sola, finalment.
