Eduard Bartolí

Aquesta setmana ha fet deu anys de la mort del gran Eduard Bartolí, personatge entranyable molt conegut a Figueres i força més enllà; hi vaig tenir una bella, gran amistat i l'aniversari no el puc passar sense dedicar-li un record. Quan ja estava molt delicat de salut, l'anava a veure a casa seva quasi cada dia. Era a la tarda vespre en sortir de la feina, i la trobada em representava una mena d'exorcisme contra allò que havia practicat durant tota la jornada laboral. Allà a casa seva, entre llibres, revistes, àlbums, retallables i ginys diversos, parlàvem de tot a partir d'un primer tema qualsevol, que produïa de seguida quantitat de perifèrics. Quan venia la també gran amiga Carme Castelló, cantàvem; amb l'Emília Pla parlaven de sardanes; quan coincidíem amb la Nuri Trias o en Josep Maria Cortada la cosa anava de teatre i l'Eduard ens recitava llargs fragments d'algunes de les més de noranta obres en què havia actuat. A casa seva, a més de tots els cossos geomètrics, hi vaig veure el primer dodecaedre estel·lat, una fràgil meravella, una joia de cartolina que havia aconseguit construir amb paciència i saviesa, seguint el llibre De Divina Proportione, de Luca Pacioli, amb dibuixos del gran Leonardo. Un dia li vaig dir que ell era el nostre Leonardo de l'Empordà. Li va fer gràcia, però hi afegia: el Leonardo desconegut... I en això sí que tenia raó, perquè l'Eduard Bartolí ha sigut un autèntic geni desaprofitat, un personatge excepcional i sobretot un excel·lent amic com pocs se'n troben avui dia. Vaig tenir la sort de trobar i tractar un geni que ja ha passat a la immortalitat i, per tant, ja puc aplicar-li la mítica que calgui i anomenar-lo el nostre particular Edoardo da Vinci.

Li interessava absolutament tot: teatre, poesia, escultura, dibuix, disseny, pintura, música, cinema, arquitectura, política, literatura... Era un curiós còsmic, un neguitós de l'aprendre i el saber. Quan es posà definitivament greu, vaig començar a escriure-li una llarga carta que li vaig enviar de justesa: la seva filla Margarita em digué que l'havia rebut i llegit precisament el dia abans del tropell que el va portar a l'hospital, ja en estat de coma irreversible. Abans-d'ahir a Figueres el vam homenatjar, som molts els qui l'enyorem perquè persones com l'Eduard Bartolí marquen un temps, un espai, i resten vives per sempre en el record i l'estimació.