Tribuna
Com sempre
Tot el que no havia de passar ha acabat passant. No sabem del cert què hi ha a l’altre costat del mur, si mai s’aconsegueix l’objectiu de la independència, però sí que tenim la constatació del que hem deixat fins ara pel camí per arribar fins aquí.
Des del primer moment els impulsors del procés van afirmar que sempre s’actuaria amb un respecte escrupolós de la llei. Un cop es van comprovar les limitacions d’avançar dins el marc jurídic es va prometre un trànsit plàcid cap a una nova legalitat que mantindria les garanties. Però no s’ha complert amb els preceptes legals, ni els d’allà ni els d’aquí. I només cal revisar un exemple recent com és la llei del referèndum per constatar que no es va donar cap de les condicions que es preveien per garantir un normal desenvolupament de la campanya, la votació i l’escrutini. Tampoc ens hauria d’estranyar quan s’ha passat a qüestionar sistemàticament la necessitat de complir els preceptes que diu la llei.
També es va alimentar la idea que el procés és la garantia d’una millora de la qualitat democràtica. Va ser fàcil convèncer molta gent d’això en mig dels escàndols de corrupció que anaven sorgint a tot Espanya i de les evidències d’utilització política de les institucions. Però la sospita que aquí també no s’estava respectant la neutralitat institucional i s’estava actuant de manera partidista va esdevenir evidència quan es va forçar la reforma del reglament del Parlament i quan aquesta es va utilitzar en el fatídic ple dels dies 6 i 7 de setembre per vulnerar els drets de participació política de l’oposició.
Més coses. Tota alerta sobre el risc de fractura social per la radicalització de les posicions polítiques es considerava un atac al procés i es negava la possibilitat que hi hagués cap conseqüència per a la convivència. Era gairebé un atac a l’ADN català. Avui tothom podria explicar una experiència personal poc agradable i coneix prou casos per tenir molt present que la cohesió és un bé tan preuat com delicat i que necessita que es preservi activament.
Una altra de les veritats incontestables era que no hi hauria cap conseqüència negativa per a l’economia, l’ocupació i les pensions. Fins i tot es titllava de miops els que no sabien veure que les conseqüències evidents i immediates serien una millora de les perspectives de creixement. La fuga de seus socials i fiscals d’empreses ha estat només la punta d’un iceberg que es mou lentament però imparablement. L’aturada del consum a causa de les incerteses comença a afectar moltes perites i mitjanes empreses. I la capacitat d’endeutament del govern continua sent nul·la mentre les valoracions del deute continuen a la baixa. La desacceleració de l’economia, la d’aquí i la d’allà, és la pitjor notícia per als que esperen cotitzar i per als pensionistes.
Però tots els riscos –fins i tot aquells que no es reconeixien possibles– ens dèiem que eren assumibles perquè la causa catalana és justa en si mateixa i la comunitat internacional la defensaria. Tampoc ha estat així. Només els errors comesos per l’Estat –sobretot les càrregues policials de l’1 d’octubre– han creat un corrent de simpatia entre una part dels mitjans de comunicació i l’opinió pública. Però els mateixos mitjans que han criticat la falta de voluntat de diàleg del govern d’Espanya han estat molt crítics amb l’independentisme quan han vist que es podria generar un efecte contagi i que el procés d’independència servís de referent per a les aspiracions d’altres territoris dins de la Unió Europea.
Aquesta enumeració podria continuar, però no val la pena. Molta gent pensarà que la culpa de tot plegat, o de gairebé tot, és atribuïble a l’altre. I potser tenen tota o una part de raó. Tant se val. No estem parlant d’això. La qüestió és que algú va preferir negar evidències i perills, oferir garanties que no podia donar, donar informacions parcials i convertir desitjos i opinions en certeses.
Tothom té dret a prendre les seves pròpies decisions, a seguir camins fàcils o difícils. Però també a saber a què s’enfronta en cada una de les opcions. Hi ha molt fariseisme quan es fan escarafalls pels riscos d’involució de l’autogovern després d’haver posat en safata l’oportunitat als que feia tant temps que perseguien aquest objectiu.
Les pròximes hores caldrà prendre decisions importants. D’això en dependrà que les coses vagin millor o pitjor. Però segur que no aniran “com sempre”.