Cor enlaire

Aquesta setmana, mentre sopava amb un polític amb notable projecció de futur i edat prou convenient per preveure-li una llarga vida dedicada a la cosa pública –malgrat que estigui entrant en la crisi dels quaranta–, el company de taula reconeixia que està tip del mal exemple continuat que dóna la classe política, convertida en un niu d'inútils servidors dels propis interessos i cada vegada més allunyats de les necessitats i els sentiments de la gent del carrer. El jove militant, convençut que el desgavell no és patrimoni de cap partit sinó que tots tenen un bon percentatge d'impresentables, fins i tot el seu, em deia que moltes vegades té la temptació d'abandonar, de deixar aquest món on massa vegades se sent allò de «tots són iguals» i dedicar-se a la professió privada, tot i no haver exercit en la seva vida en cap altre camp que no sigui la política. El meu comensal porta la política a la sang, i és conscient que algú ha de treballar per a la regeneració d'aquest espai de dedicació a la cosa pública.

Tot indica que vivim la darrera etapa de la generació de les dones i els homes que feren la transició, i que, després d'una primera onada de notables canvis, ara s'apunta la definitiva sacsejada generacional. I, precisament per això, cal recuperar la confiança en la classe política, encara que per les darreres cuejades de la «militància de sempre» hagi estat un xic trista i, en alguns casos, poc exemplar.

Sorprèn que, després de més de trenta anys, hi hagi qui no hagi après gaire res, i fins i tot qui només ha après a jugar a favor del seu benefici personal, però el repte és apostar per una regeneració democràtica a partir de gent més preparada i menys deformada. Amb tot, el proppassat divendres moltes imatges dels mitjans de comunicació advertien cap on no ha d'anar la política. Amb el cor enlaire –el dit del cor, també anomenat mitger–, un dels polítics més nefastos que ha tingut l'Estat predicava la pràctica de la mala educació i de l'acció pública sota mínims. El senyor Aznar reclamava per a ell l'«autoritat moral» de la qual ara, segons digué, està faltada la classe política. I els seus col·laboradors més propers afirmen que és humà estendre el dit mitger enlaire davant el boicoteig a la seva figura. Vaja, almenys hem aconseguit que es digués que José María Aznar és humà, i no pas diví, al mateix temps que mostrar als polítics de futur que no han d'aprendre res del que fou el president més impresentable de la recuperada democràcia espanyola. El dit del cor assenyala la veritat i l'exemple que no cal imitar.