L’aparença i la realitat

Fins al 27 d’octubre del 2017 l’aparença en l’actuació del govern i de la majoria independentista present a les institucions catalanes consistia a construir unes “estructures d’estat” que a partir d’aquell mateix dia es van revelar en realitat febles o inexistents. El Senat va aprovar les mesures a l’empara de l’article 155 de la Constitució i el govern espanyol va aconseguir aplicar-les amb èxit de manera immediata i sense oposició. En el cicle que obre la constitució del nou govern de la Generalitat i la retirada de l’article 155 CE, al qual s’afegeix el canvi de govern a Espanya amb l’assumpció del socialista Pedro Sánchez a la seva presidència, la dinàmica ha de ser la contrària: aparentar en l’àmbit discursiu un projecte de reforma de l’actual marc constitucional mentre a la realitat es consoliden els factors de poder per fer efectiva la República.

En aquest sentit, la primera lliçó que cal apuntar de l’experiència viscuda és que el gros d’aquests factors de poder no es podrà desenvolupar pel govern Torra sense ser perseguit per l’aparell de l’Estat. Per això són bàsics instruments com ara el Consell de la República o d’altres nuclis d’actuació exteriors que, tot cabdellant una feina perfectament legal en el marc d’un ordenament jurídic estranger o del dret internacional tant públic com privat, embastin les estructures necessàries per assolir el control del territori i de la població del Principat, així com el reconeixement d’altres estats, en un nou moment decisiu susceptible de concretar-se en un futur pròxim.

Al meu parer aquesta acció haurà de complementar-se tenint present dues circumstàncies rellevants que marcaran el debat polític dels pròxims mesos. La primera és la feblesa del govern Sánchez, que l’independentisme pot reconduir en diversos sentits favorables. D’una banda, la ferotge oposició a Sánchez per part de la dreta espanyola que ja s’està manifestant es podria traduir (i l’independentisme hauria de treballar per acomboiar-ho) en un afebliment de l’aparell de l’Estat espanyol. Si la lluita política que es pot desfermar entre les diverses faccions penetrés en les estructures administratives, judicials i de seguretat espanyoles la finestra d’oportunitat de l’independentisme s’obriria considerablement perquè la resposta a un gest unilateral no seria monolítica com a partir del 27 d’octubre.

D’una altra banda, sabem que el govern Rajoy estava disposat a recórrer a la violència més extrema per impedir l’efectivitat de la República. Ho està també Sánchez? Comptaria Sánchez amb els mateixos suports dels ressorts profunds de l’Estat, allò que ara es coneix pel deep state, per fer front a una situació excepcional o més aviat es girarien contra ell si expressa una actitud més deferent cap a l’independentisme? Totes aquestes són dades que cal començar a projectar fins i tot en un escenari d’aparent normalització com el que es podria obrir en les pròximes setmanes. (Una normalització, tanmateix, que no serà completa fins que no es resolgui el principal llegat de l’anterior violència exercida per l’Estat: els presos i els exiliats.)

La segona de les circumstàncies rellevants que poden condicionar favorablement la culminació del procés és la consolidació definitiva social i institucional de l’independentisme. En aquest sentit, les eleccions europees i municipals del 2019 poden impulsar el gran salt que ja no deixi dubtes sobre el caràcter clarament minoritari de l’unionisme. Però per completar aquest quadre de la millor manera per als interessos de l’independentisme cal posar ara mateix els màxims esforços en una tasca que en aquests moments es presenta molt àrdua: assolir candidatures unitàries de l’independentisme allí on l’unionisme és més fort, és a dir, a Barcelona, la seva àrea metropolitana, la ciutat de Tarragona i la línia de la costa i la ciutat de Lleida. Com ho insinuen totes les anàlisis electorals en aquestes àrees, l’entesa entre les forces independentistes al marge dels seus programes socioeconòmics és essencial per alçar-se amb la victòria. Cal tenir ben present que la responsabilitat dels diversos dirigents en l’àmbit local és màxima perquè ens juguem, ni més ni menys, que el projecte fins ara viscut en l’elucubració davant la intransigència opressiva de l’Estat esdevingui, finalment, una realitat democràtica incontestable.