Rebels postmoderns

Posar l’adjec­tiu post­mo­dern a un fet o a una frase és un recurs que sem­pre ajuda a sor­tir d’un mal pas. Entre els usos (mals usos) més comuns, aquell que ser­veix a una pro­gres­sia espa­nyola per defi­nir l’aixe­ca­ment popu­lar del setem­bre i octu­bre pas­sats com un cop d’estat post­mo­dern. En aquest ordre de coses, l’ús de l’adjec­tiu post­mo­dern ser­vi­ria per dife­ren­ciar-los de la dreta espa­nyola que, com és cos­tum, no neces­sita adjec­tius per jus­ti­fi­car que un envit con­tra la uni­tat de l’Estat necessària­ment ha de ser un cop d’estat.

L’ana­lo­gia seria la següent: si un jutge pot sos­te­nir que pot haver-hi rebel·lió sense violència a par­tir de pres­su­po­sar una violència simbòlica; un naci­o­na­lista espa­nyol pro­gres­sista, per vir­tut de l’adjec­tiu post­mo­dern, acon­se­gui­ria evi­tar dues pre­gun­tes fona­men­tals. Una: què és un cop d’estat? I dues, aque­lla que tot naci­o­na­lista trampós vol evi­tar: qui és el demos i qui dona legi­ti­mi­tat a una nació? Embol­ca­llat en el mot post­mo­dern, el supo­sat intel·lec­tual pro­gres­sista en comp­tes d’enten­dre el des­a­fi­a­ment de dos mili­ons de cata­lans per mitjà del vot com un acte cons­ti­tu­tiu (un més!) d’una iden­ti­tat naci­o­nal dife­ren­ci­ada, el trans­ves­ti­ria de cop d’estat post­mo­dern i de riota democràtica. Aplau­di­ments.

La deficiència del rao­na­ment és massa òbvia i demana fer un joc de mans simi­lar al de defi­nir la violència a par­tir d’una supo­sada natu­ra­lesa implícita. Simi­lar a con­ver­tir l’envit de l’1-O en un acte mani­fest de violència en què caps, braços i cames s’aixe­quen (agres­si­va­ment?) con­tra por­res i poli­cies blin­dats. Una ana­lo­gia que demana un nivell de des­ver­go­nyi­ment que s’allu­nya per igual de la capa­ci­tat de com­prensió d’una part nota­ble de cata­lans i de sis­te­mes judi­ci­als euro­peus.

Insis­tim-hi. Rebel·lió és el que alguns del bloc inde­pen­den­tista dema­na­ven la pas­sada tar­dor. Rebel·lió és el que alguns con­si­de­ra­ven com a con­dició ine­lu­di­ble cap a una auto­de­ter­mi­nació efec­tiva. Rebel·lió és el que alguns pares de família temíem l’endemà de la decla­ració d’inde­pendència en ima­gi­nar-nos escla­fats (nova­ment) per por­res (i què no) men­tre ens vèiem res­po­nent a una supo­sada crida per defen­sar amb les mans nues el Par­la­ment i la Gene­ra­li­tat; tot davant per davant d’unes for­ces de segu­re­tat enfo­lli­des pels mit­jans de comu­ni­cació del règim. Rebel·lió, prou que ho sabem, és el que mai va exis­tir.

Anem aca­bant. El mes pas­sat, en un congrés a Estònia, sen­tia la nar­ració de com, l’agost del 1991, les àvies van sor­tir als car­rers de la capi­tal per donar aigua i par­lar a peu dret amb els sol­dats rus­sos que havien estat envi­ats per les auto­ri­tats soviètiques per tal d’impe­dir la secessió. Les àvies, va afe­gir el ponent, van esde­ve­nir l’arma més pode­rosa per a la inde­pendència del seu país. En la ment d’aquests pro­gres espa­nyols amb tota segu­re­tat hi afe­gi­rien ‘àvies rabi­o­sa­ment vio­len­tes i tren­ca­do­ra­ment post­mo­der­nes’.